LES AVENTURES DE TOM SAWYER

LES AVENTURES DE TOM SAWYER

   CAPÍTOL XIII

   CHAPITRE XIII

   Tom, ara, s'havia format el seu determini. Tot ell era tenebror i desesperança. Era un noi abandonat, sense amics, deia ell; ningú no l'estimava; quan descobrissin a quina resolució l'havien conduït, potser els recaria; havia fet per manera d'obrar bé i anar tirant, però no l'hi havien consentit, i ja que no els convenia cap altra cosa sinó alliberar-se d'ell, que així fos: i que àdhuc el carreguessin amb la culpa per les conseqüències. Per què no havien de fer-ho? Quín dret tenia, el desvalgut, de queixar-se? Sí, l'hi havien obligat, al capdavall: faria una vida criminal. No hi havia opció.

   La décision de Tom était irrévocable. Rongé par le désespoir, il considérait qu’il n’avait plus d’amis et que personne ne l’aimait. Un jour, les gens regretteraient peut-être de l’avoir poussé sur une voie fatale. Tant pis pour eux ! Tant pis pour lui ! Il n’avait plus le choix : il allait désormais mener une vie de criminel.

   Mentrestant, era molt més avall de Meadow Land, i el dring de la campana de l'escola per a acoblar els minyons arribava tot desmaiat a la seva oïda. Sanglotà, aleshores, de pensar que mai més, mai més, no tornaria a sentir aquella antiga ressonança familiar: era cosa ben dura, però l'hi obligaven. Ja que era llançat al món glacial, havia de sotmetre's, però els perdonava. I els sanglots es feren intensos i seguits.

   Il en était là de ses réflexions quand il entendit tinter au loin la cloche appelant les élèves. Il étouffa un sanglot. Jamais, jamais plus il n’entendrait ce bruit familier. C’était dur, mais il n’y avait pas moyen de faire autrement. Puisque la société le rejetait, il devait se soumettre. Mais il leur pardonnait à tous. Ses sanglots redoublèrent.

   En aquella avinentesa, precisament, trobà el companyó jurat de son esperit, Joe Harper, que venia amb una aspra mirada i evidentment arrecerava en son cor algun projecte grandiós i sinistre. Eren, palesament, «dos esperits amb una sola idea». Tom, fregant-se els ulls amb la mànega, començà de barbotejar quelcom sobre un determini d'escapar-se de la seva malmenada existència i la manca de simpatia de la llar, i vaguejar per l'ample món, i no tornar mai més; i acabà esperant que Joe no l'oblidaria.

   Au même moment, Joe Harper, son meilleur ami, déboucha d’un chemin creux, le regard dur et le cœur plein d’un sombre et vaste dessein. Tom s’essuya les yeux sur sa manche et, toujours pleurant à chaudes larmes, lui annonça sa résolution de fuir les mauvais traitements et l’absence de compréhension des siens pour gagner le vaste monde et ne jamais revenir. Il termina en espérant que Joe ne l’oublierait pas.

   Però hom esbrinà que aquesta mateixa requesta, precisament, era la que Joe anava a fer a Tom; i havia anat a la seva percaça amb aquest fi. La seva mare l'havia fuetejat per haver-se begut una llet que ell no havia tastat, ni en sabia res: era evident que estava cansada d'ell i desitjava que partís. Si ella tenia aquests sentiments, ell no podia fer altra cosa que retre-s'hi: esperava que ella seria feliç, i mai no es penediria d'haver llançat son pobre minyó al món insensible, perquè hi passés pena i hi morís.

   Or, ce dernier était précisément à la recherche de Tom afin de prendre congé de lui avant de s’en aller tenter l’aventure. Sa mère l’avait fouetté pour le punir d’avoir volé de la crème à laquelle il n’avait pas touché. Il était clair qu’elle en avait assez de son fils et qu’elle ne demandait qu’à le voir partir. Eh bien, puisqu’il en était ainsi, il n’avait qu’à s’incliner devant son désir, en lui souhaitant d’être heureuse et de ne jamais se reprocher d’avoir abandonné son enfant dans cette vallée de larmes.

   Mentre els dos nois caminaven tots adolorits, feren un nou pacte d'ajut mutual i d'ésser germans, i no separar-se mai fins que la mort els lliurés de llurs calamitats. Aleshores començaren de perfilar llurs plans. Joe duia al magí d'ésser ermità, i viure de rosegons en una remota caverna, i morir-se paulatinament, de fred i necessitat i dolor; però, després d'haver parat atenció a Tom, concedí que una vida de crim oferia alguns eminents aventatges: així és que consentí a ésser pirata.

   Tout en marchant, les deux garçons renouvelèrent leur serment d’amitié, jurèrent de se considérer désormais comme des frères et de ne jamais se quitter jusqu’au jour où la mort les délivrerait de leurs tourments. Alors, ils se mirent à étudier des projets d’avenir. Joe songeait à se faire ermite, à vivre de racines d’arbre et d’eau claire au fond d’une grotte et à mourir sous l’effet conjugué du froid, des privations et du chagrin. Cependant, après avoir entendu les arguments de Tom, il reconnut qu’une vie de crimes avait ses avantages, et il accepta de devenir un pirate.

   Tres milles més avall de Sant Petersburg, en un indret on el riu Mississipí tenia poc més d'una milla d'amplada, hi havia una illa llarga, estreta, boscosa, amb un alfac en son extrem, ben escaient com a lloc de cita. No era habitada. S'estenia qui-sap-lo envers l'altra ribera, entre una selva espessa i gairebé absolutament despoblada. Així, doncs, l'illa de Jackson fou escollida. Quínes haguessin d'ésser les víctimes de llurs pirateries, era cosa que no se'ls acudí. Després anaren a cercar Huckleberry Finn, i ell va unir-se'ls tot seguit, perquè totes les carreres li eren iguals: li era indiferent. Es separaren al cap de poc, per a trobar-se en un indret solitari de la vora del riu, a dues milles del poblet, a l'hora favorita, que era la mitja nit. Allí hi havia un petit rai de brancatge que es proposaven capturar. Cadascú d'ells portaria hams i cordills, i les provisions que pogués robar de la manera més ombrívola i misteriosa, com escau als bandejats: i abans que la tarda fos passada s'havien enginyat per gaudir la dolça ufana d'escampar que ben tost la ciutat «sabria alguna cosa». Tots els que oïren aquesta vaga al·lusió foren advertits que calia «no dir-ne un mot i esperar».

   À cinq kilomètres en aval de Saint-Petersburg, à un endroit où le Mississippi a plus d’un kilomètre et demi de large, s’étendait une île longue et étroite, couverte d’arbres. Un banc de sable en rendait l’accès facile et, comme elle était inhabitée, elle constituait un repaire idéal. C’est ainsi que l’île Jackson fut acceptée d’enthousiasme. Aussitôt, les deux compères se mirent en quête de Huckleberry Finn qui se joignit instantanément à eux, toutes carrières lui paraissant égales : il était indifférent. Tom, Joe et Huck se séparèrent bientôt après s’être donné rendez-vous au bord du fleuve à minuit sonnant. Ils avaient choisi un endroit solitaire où était amarré un petit radeau dont ils avaient l’intention de s’emparer. Chacun devait se munir de lignes et d’hameçons et apporter autant de provisions qu’il pourrait. Ils ignoraient les uns et les autres sur qui s’exerceraient leurs criminelles entreprises, mais cela leur était bien égal pour le moment, et ils passèrent leur après-midi à raconter à qui voulait l’entendre qu’il se produirait bientôt quelque chose de sensationnel au village. La consigne jusque-là était de « se taire et d’attendre ».

   Cap a la mitja nit, Tom arribà amb un pernil elaborat i unes quantes bagatel·les, i s'aturà entre unes espesses mates, damunt un penyal que dominava el lloc de la cita. Hi havia celístia i una gran quietud. El riu poderós s'estenia com un oceà en sossec. Tom parà atenció un moment, però cap so no trencava la calma. Després féu un xiulet baix i precís. Li respongueren de sota el penyal. Tom xiulà dues vegades més. Aquests senyals foren respostos d'igual manera. Després una veu cautelosa digué:

   Vers minuit, Tom arriva au lieu du rendez-vous avec un jambon fumé et autres menus objets. Il s’allongea sur l’herbe dure qui recouvrait un petit tertre. Il faisait nuit claire. Les étoiles brillaient. Tout était calme et silencieux. Le fleuve puissant ressemblait à un océan au repos. Tom prêta l’oreille : aucun bruit. Il siffla doucement. Un sifflement lui répondit, puis un autre. Une voix s’éleva :

   -Quí hi ha aquí?

   « Qui va là ?

   -Tom Sawyer, el Negre Flagell de la Mar Espanyola. Digueu els vostres noms.

   – Tom Sawyer, le Pirate noir de la mer des Antilles. Et vous, qui êtes-vous ?

   -Huck Finn, el Mà-roja, i Joe Harper, Terror de les mars.- Tom havia proporcionat aquests títols, que pertanyien a la seva literatura predilecta.

   – Huck Finn, les Mains Rouges, et Joe Harper, la Terreur des mers. » C’était Tom qui avait trouvé ces noms-là en s’inspirant de sa littérature favorite.

   -Bé està. Doneu la contrasenya.

   « Parfait, donnez-moi le mot de passe. »

   Un parell de roncs murmuris lliuraren el mateix nom paorós, simultàniament, a la nit que els arrecerava:

   Deux ombres lancèrent en chœur dans la nuit complice le mot sinistre :

   SANG!

   SANG !

   Aleshores Tom tirà a baix el pernil, per damunt el penyal, i es deixà caure al seu darrera, esquinçant a la vegada, fins a cert punt, pell i vestits en son esforç. Hi havia un caminal fàcil i confortable al llarg de la ribera, sota el penyal, però li mancaven els aventatges de la dificultat i el perill, de tant de preu quan es tracta d'un pirata.

   Alors Tom fit dévaler son jambon et le suivit, non sans déchirer ses vêtements et s’écorcher la peau. Il existait un chemin facile et confortable le long de la rive, sous la butte, mais il n’offrait pas la difficulté et le danger chers aux pirates.

   La Terror de les Mars havia portat un llom de porc, i s'havia extenuat traginant-lo fins allí. Finn, el Mà-roja, havia robat una cassoleta, i una quantitat de tabac de fulla a mig preparar, i també havia portat unes quantes panotxes per fer-ne pipes. Però cap dels pirates no fumava ni mastegava tabac sinó ell. El Negre Flagell de la Mar Espanyola digué que no fóra bo de començar sense fer una mica de foc. Aquest pensament era assenyat; els mistos eren amb prou feines coneguts en aquell temps. Veieren un foc que treia fum en gran rai, a unes cent yardes, més amunt, i anaren llisquívolament cap allí i en prengueren una brasa. Convertiren l'empresa en una imposant aventura, dient: «Sst!» tot sovint, i aturant-se de cop i volta, i amb el dit als llavis; avançant amb les mans damunt imaginaris mànecs de punyals, i disposant en llòbrecs murmuris que si «l'enemic es movia calia enfonsar-los-hi fins al mànec», perquè «els morts no parlen». Massa sabien que els homes del rai havien baixat al poblet a dar un tom pels magatzems o a abandonar-se a la grifolda; però tanmateix això no era excusa perquè conduïssin l'afer d'una manera que no fos piratenca.

   La Terreur des mers avait apporté un gros quartier de lard. Finn les Mains Rouges avait volé une poêle, des feuilles de tabac et des épis de maïs pour en faire des pipes. Mais aucun des pirates ne fumait ni ne « chiquait » à part lui. Le pirate noir de la mer des Antilles dit qu’il était impossible de partir sans feu. Il valait mieux s’en aviser car les allumettes n’existaient pas à l’époque. Ils regardèrent autour d’eux et aperçurent, à quelque distance, le reflet d’un bûcher qui achevait de se consumer au bord de l’eau. Ils s’en approchèrent prudemment et se munirent de tisons bien rouges. Ensuite, ils partirent à la recherche du radeau sur lequel ils avaient jeté leur dévolu. Ils avançaient à pas feutrés, la main sur le manche d’un poignard imaginaire et se transmettaient leurs instructions à voix basse : « Si l’ennemi se montre, enfoncez-lui votre lame dans le ventre jusqu’à la garde. Les morts ne parlent pas. » Ils savaient parfaitement que les hommes du radeau étaient allés boire au village et qu’ils n’avaient rien à craindre. Mais ce n’était pas une raison pour oublier qu’il fallait agir en vrais pirates. Lorsqu’ils eurent trouvé leur embarcation, ils montèrent à bord.

   Al cap de poc s'allunyaren. Tom comandava, Huck tenia el rem de darrera, i Joe el de davant. Tom estava al mig de la nau, amb celles ombrívoles i braços closos i donava les seves ordes amb un murmuri baix i ferreny.

   Huck s’empara d’un aviron. Joe en fit autant. Le premier se mit à l’avant, le second à l’arrière et Tom, les bras croisés, les sourcils froncés, s’installa au milieu du navire et prit le commandement.

   -Orseu, i ajusteu-la al vent!

   « Lofez ! Amenez au vent.

   -Bé bé, senyor!

   – On lofe, commandant.

   -Ferma, feeerma la nau!

   -Ja n'està, senyor!

   -Amolleu-la un punt!

   – Droit comme ça.

   -Ja està, senyor!

   – Droit comme ça », répéta l’équipage.

   Com que els minyons menaven constantment i monòtonament el rai cap al mig del riu, hom entenia indubtablement que aquestes ordes no eren dades sinó «per seguir la moda», i no pretenien significar cap cosa especial.

   Tous ces ordres n’étaient donnés que pour la forme, mais chacun prenait son rôle au sérieux et le radeau avançait sans encombre.

   -Quínes veles porta?

   « Toutes les voiles sont larguées ?

   -Veles majors, cofes i petifocs, senyor.

   – On a largué les focs, les trinquettes et les bonnettes.

   -Hisseu els sobres! Desplegueu aquí dalt l'ala de gàvia! De pressa!

   – Bon. Larguez aussi les huniers.

   -Bé, bé, senyor!

   – Oh ! hisse ! Oh ! hisse !

   -Allargueu els riços al guanet de l'arbre mestre! Escotes i braces! Amunt, fillets!

   – Allez, mes braves, du courage !

   -Ala, a sotavent, tot a babord!

   – Bâbord un peu !

   -Estigueu a punt per a l'encontre! Port, port! Som-hi, companys! Amb delit! Ferma la nau!

   – Bâbord un peu !

    – Droite la barre !

   -Ferma està, senyor!

   – Droite la barre ! »

   El rai passava al mig del riu. Els minyons encararen bé la proa, i després descarregaren els rems. El riu no era alt, de manera que no hi havia més que dues o tres milles de marxa. Amb prou feines fou dita una paraula durant els següents tres quarts d'hora. Ara el rai passava davant el poblet llunyà. Dos o tres llumets de feble resplendor mostraven on queia, pacíficament adormit més enllà del vague i dilatat corrent, ple de pedreria d'estels, inconscient del fet paorós que estava succeïnt. El Negre Flagell romania encara quiet, amb els braços closos, mirant per darrera vegada la escena de ses joies primerenques i sos darrers sofriments, i desitjant que «ella» pogués veure'l ara, lluny, anant per la mar esquerpa, confrontant el perill i la mort amb cor indomable, marxant cap el seu destí amb un somriure inflexible en els llavis. Era un esforç ben petit per a la seva imaginació el transportar l'illa de Jackson més enllà de l'esguard del poblet: així és que li donà «la darrera mirada» cortrencat i satisfet. Els altres pirates miraren per darrer cop, també; i tots plegats miraren per tant de temps que estigueren a punt de deixar que el corrent se'ls endugués enfora de l'abast de l'illa. Però descobriren a temps el perill i feren una maniobra per impedir-ho. Cap a les dues del matí el rai tocava a terra a l'alfac, a dues-centes yardes damunt el cap de l'illa; i ells passaren gual endavant i endarrera fins que hagueren desembarcat els nòlits. Entre ço que pertanyia al petit rai hi havia una antiga vela, i ells l'estengueren damunt un amagatall, entre les mates, fent-ne una tenda per arrecerar les seves provisions; però ells dormirien al ras si el temps era bo, com escau als bandejats.

   Le radeau dérivait au milieu du fleuve. Les garçons redressèrent, puis reposèrent les avirons. Le fleuve n’était pas haut, il n’y avait donc de courant que sur cinq ou six kilomètres. Pas un mot ne fut prononcé pendant trois quarts d’heure. Au loin, une ou deux lumières signalaient le village qui dormait paisiblement au-delà de la vaste et vague étendue d’eau semée d’étoiles. Le Pirate noir adressa un « dernier regard au pays » où il s’était amusé et surtout où il avait souffert. Il aurait bien voulu que Becky pût le voir cinglant vers le large, vers le danger et peut-être vers la mort, filant plein vent arrière, un sourire désabusé au coin des lèvres. Les deux autres pirates adressaient, eux aussi, un « dernier regard au pays ». Ils avaient tous assez d’imagination pour allonger dans des proportions considérables la distance qui séparait l’île Jackson de Saint-Petersburg. Leurs rêves d’aventure les accaparaient à tel point qu’ils faillirent dépasser leur but. Ils s’en aperçurent à temps, rectifièrent la position et, vers deux heures du matin, s’échouèrent sur le banc de sable à la pointe de l’île. Ils débarquèrent aussitôt les divers articles qu’ils avaient emportés. Ils avaient trouvé une vieille toile à voile sur le radeau. Ils s’en servirent pour abriter leurs provisions. Eux-mêmes décidèrent de coucher à la belle étoile, comme il convenait à des hors-la-loi.

   Bastiren un foc al costat d'una gran soca, a vint o trenta passes endins de les ombrívoles fondàries del bosc, i després cuinaren un bocí del porc a la paella, per sopar, i consumiren la meitat de la coca de blat de moro que havien portat. Semblava un joc gloriós el celebrar un festí d'aquella manera lliure i salvatge dins la boscúria verge d'una illa inexplorada i inhabitada, lluny dels indrets per on circulen els homes; i digueren que mai més no tornarien a la civilització. El foc que s'enfilava il·luminà llurs cares, i escampà una llum rogenca damunt les soques i columnes de llur temple selvós, i damunt el lluent fullatge i els fistons de les plantes arrapadisses.

   Grâce à leurs tisons, ils allumèrent un feu à la lisière de la forêt et firent frire du lard dans la poêle. C’était beau de faire ripaille à l’orée d’une forêt vierge, sur une île déserte, loin des hommes. Ils déclarèrent d’un commun accord qu’ils rompaient à jamais avec la civilisation. Les hautes flammes illuminaient leurs visages, jetaient leurs vives lueurs sur les grands troncs qui les entouraient comme les piliers d’un temple, et faisaient luire les feuillages vernissés et leurs festons de lianes.

   Quan la darrera fràgil llenqueta de porc havia desaparegut i l'última ració de coca era devorada, els minyons s'estengueren damunt l'herbei, plens de gaubança. Haurien pogut trobar una banda més fresca, però no volien privar-se de un tret tan romàntic com era un foc d'acampament.

   Après avoir englouti le dernier morceau de lard et leur dernière tranche de pain de maïs, les garçons s’allongèrent sur l’herbe. Ils étaient enchantés de la tournure que prenaient les événements. Ils auraient pu trouver un endroit plus frais, mais pour rien au monde ils n’auraient voulu se priver de l’attrait romantique d’un beau feu de camp.

   -No és una diversió?- digué Joe.

   « On s’amuse drôlement, hein ? dit Joe.

   -És una llaminadura- digué Tom.

    -Què dirien, els nois, si ens veiessin?

   – C’est génial ! s’exclama Tom. Que diraient les copains s’ils nous voyaient ?

   -Què dirien? Si vinguessin a raure aquí, es moririen: oi, Huck?

   – Tu parles ! Ils mourraient d’envie d’être ici, tu ne crois pas Hucky ?

   -També ho compto- digué Huckleberry; -però tanmateix a mi m'escau. No demano cosa millor. Mai no tinc tanta cosa a menjar, generalment; i aquí no poden venir i donar-li una guitza a un hom i fer-lo pertenir d'aquella manera.

   – Si, dit Huckleberry, de toute façon ça me va cette vie-là. En général, je ne mange jamais à ma faim, et puis, ici, personne ne viendra m’embêter.

   -Aquesta és ben bé la vida que fa per a mi- digué Tom. -No cal que hom es llevi al matí, i que vagi a escola, i es renti, i totes aquelles remalaïdes ximpleses. Veieu? Un pirata no ha de fer res, Joe, quan és a la platja, però un ermità ha de dir qui sap les pregàries, i en acabat no té cap divertiment, almenys en el seu ofici.

   – Ce que j’apprécie, fit Tom, c’est que je ne serai pas obligé de me lever de bonne heure le matin pour aller en classe. C’est rudement chouette. Je ne me laverai pas si je n’en ai pas envie et je n’aurai pas à faire un tas d’imbécillités comme à la maison. Tu comprends, Joe, un pirate n’a rien à faire quand il est à terre, tandis qu’un ermite doit prier tout le temps. Ce n’est pas drôle.

   -Oh! Sí, és veritat- digué Joe; -però no hi havia pensat gaire, sabeu? M'estimo molt més ésser un pirata, ara que ho he tastat.

   – Oui, je n’avais pas pensé à cela, avoua Joe. En tout cas, maintenant que j’y ai goûté, le métier de pirate me tente beaucoup plus.

   -Veieu?- digué Tom. -La gent no hi té tirada, pels ermitans, avui en dia, com feien en el temps de la vellura; però un pirata sempre és respectat. I un ermità no té més remei que dormir al lloc més dur que pot trobar, i portar robes de sac, i cendra damunt la testa, i estar-se al ras en temps de pluja, i...

   – Tu comprends, reprit Tom, ce n’est plus comme autrefois. Les gens se moquent des ermites aujourd’hui. Les pirates, c’est différent. On les respecte toujours. Et puis les ermites doivent dormir dans des endroits impossibles, se mettre un sac de cendres sur la tête, rester sous la pluie, et…

   -Per què se'n posa de roba de sac, i de cendra damunt la testa?- demanà Huck.

   – Tu peux être sûr que je ne ferais pas ça ! fit Huck.

   -No ho sé. Però no tenen més remei: sempre ho fan, els ermitans. Vós hauríeu hagut de fer-ho, si n'haguéssiu estat.

   – Alors qu’est-ce que tu ferais ?

   -L'as em reflic, que jo m'hi avingués!- digué Huck.

   – Je ne sais pas, mais pas ça.

   -Bé, doncs, què farieu?

   – Tu serais pourtant bien obligé. Tu ne pourrais pas faire autrement.

   -No ho sé, però no ho faria això.

   – Je ne pourrais pas le supporter et je me sauverais.

   -Bé, Huck: és que caldria que ho féssiu. I còm us en sortiríeu?

   – Tu te sauverais ! Eh bien, tu ferais un bel ermite. Ce serait la honte !

   -Ves, no ho comportaria. Tocaria pirandó.

   – Pourquoi se mettent-ils des cendres sur la tête ? demanda Huck.

   -Tocar pirandó! Quín bell calet seríeu com a ermità! Fóreu una calamitat!

   – Je n’en sais rien, mais ils sont obligés. Ils le font tous. Toi comme les autres, si tu étais ermite. »

   El Mà-roja no respongué, perquè s'esmerçava en quelcom de millor. Havia acabat de baumar una panotxa, i ara hi adaptava una tija, carregava de tabac, i apretava una brasa contra el carregament i bufava un núvol de fum olorós: estava en plena florida de luxuriosa gaubança. Els altres pirates li envejaven aquest vici majestuós, i resolgueren secretament d'adquirir-lo com més aviat millor. Huck no trigà a dir:

   Mains Rouges ne répondit rien. Il avait mieux à faire. Après avoir évidé un épi de maïs, il y ajustait maintenant une tige d’herbe folle et le bourrait de tabac. Il approcha un tison du fourneau de son brûle-gueule, aspira et renvoya une bouffée de fumée odorante. Les deux autres pirates l’admirèrent en silence, bien résolus de se livrer eux aussi bientôt au même vice. Tout en continuant de fumer, Huck demanda à Tom :

   -Què els pertoca fer als pirates?

   « Dis donc, qu’est-ce que les pirates ont à faire ?

   -Oh! Tenen una vida escometedora: prenen vaixells, i els calen foc, i agafen els diners i els enterren en indrets paorosos de llur illa, on hi ha fantasmes i coses a vigilar, i maten a tothom en els vaixells: els fan caminar per un tauló.

   – Ils n’ont pas le temps de s’ennuyer, je t’assure. Ils prennent des bateaux à l’abordage, ils les brûlent, ils font main basse sur l’argent qu’ils trouvent à bord, ils l’emmènent dans leur île et l’enfouissent dans des cachettes gardées par des fantômes, ils massacrent tous les membres de l’équipage, ils… oui, c’est ça, ils les font marcher sur une planche et les précipitent dans l’eau.

   -I s'emporten les dones a l'illa- digué Joe.- Les dones no les maten.

   – Et ils emportent les femmes sur l’île, dit Joe. Ils ne tuent pas les femmes.

   -No- confirmà Tom: -no maten les dones: són massa nobles per a fer aquest tropell. I les dones sempre són belleses, tanmateix.

   – Non, approuva Tom, ils ne tuent pas les femmes. Ils sont trop nobles ! Et puis les femmes sont toujours belles.

   -I no duen pas vestits rebregats! Oh! No! Tot or i argent i diamants- va fer Joe amb entusiasme.

   – Et ils ne portent que des habits magnifiques, tout couverts d’or et de diamants ! s’écria Joe avec enthousiasme.

   -Quí?- digué Huck.

   -Ves, els pirates.

   Huck examinà sos propis vestits amb deseperança.

   -Compto que no estic vestit com convindria per a fer de pirata- digué, amb una patètica recança en la seva veu; -però no he pogut haver sinó això.

   – J’ai bien peur de ne pas être habillé comme il faut pour un pirate, murmura Huck d’une voix attristée. Mais je n’ai que ces habits-là à me mettre. »

   Però els altres minyons li digueren que els bells vestits arribarien ben de pressa, un cop haguessin començat llurs aventures. Li feren capir que sos pobres parracs farien el fet, per a començar, encara que fos el costum dels rics pirates de començar amb el guarda-roba complet.

   Ses compagnons le rassurèrent en lui disant qu’il ne serait pas long à être vêtu comme un prince dès qu’ils se seraient mis en campagne. Et ils lui firent comprendre que ses haillons suffiraient au départ, bien qu’il soit de règle pour les pirates de débuter avec une garde-robe appropriée.

   Gradualment llur conversa s'extingí i l'ensopiment començà de lliscar damunt les parpelles dels petits bandejats. La pipa caigué dels dits del Mà-roja, i ell dormí el bon son d'una consciència sense noses i de un cos fadigat. Al Terror de les Mars i al Negre Flagell de la Mar Espanyola els costà més de trencar el son. Digueren llurs pregàries interiorment, i bo i ajaguts, ja que allí no hi havia ningú amb autoritat per a fer-los agenollar i dir-les en alta veu: de fet no tenien ganes de dir-les, però els feia temor de pendre's aquests eixamples, que podien atreure un llamp especial i sobtat de les cèliques altures. Després arribaren al marge imminent de la son, i es posaren a rondar-lo; però ara vingué un intrús que no volia donar-se: era la consciència. Començaren de sentir una vaga aprensió que havien fet mal fet de fugir, i després pensaren en les menges robades, i aleshores vingué la positiva tortura. Intentaren arguïr, per allunyar-la, que vintenes de vegades havien furtat llaminadures i pomes; però llur consciència no havia d'apaivagar-se amb tan mesquines plausibilitats. Els semblà, al capdavall, que no s'hi valia a discutir un fet inderrocable: pendre llaminadures no era més que rapissar, mentre que apoderar-se de porc i pernil i béns d'aquesta mena era, clar i net, robar; i contra això hi havia un manament a la Bíblia. Així és que interiorment resolgueren que, mentre romanguessin en aquell ofici, llurs pirateries no serien de bell nou tacades amb el crim del robament. Aleshores llur consciència els concedí una treva, i aquests curiosos pirates il·lògics trencaren pacíficament el son.

   Peu à peu la conversation tomba et le sommeil commença à peser sur les paupières des jeunes aventuriers. Mains Rouges laissa échapper sa pipe et ne tarda pas à s’endormir du sommeil du juste. La Terreur des mers et le Pirate noir de la mer des Antilles eurent plus de mal à trouver le repos. Comme personne n’était là pour les y contraindre, ils négligèrent de s’agenouiller afin de réciter leurs prières, mais n’oublièrent pas d’invoquer mentalement le Seigneur, de peur que celui-ci ne les punît d’une manière ou d’une autre de leur omission. Ils auraient bien voulu s’assoupir mais leur conscience était là pour les tenir éveillés malgré eux. Petit à petit, ils en arrivèrent à penser qu’ils avaient eu tort de s’enfuir. Et puis, ils n’avaient pas que cela à se reprocher. Ils s’étaient bel et bien rendus coupables en emportant qui un jambon, qui un quartier de lard. Ils eurent beau se dire qu’ils avaient maintes et maintes fois dérobé des pommes ou des gâteaux, ils furent forcés de reconnaître que ce n’était là que du « chapardage » et non pas du vol qualifié. D’ailleurs, il y avait un commandement là-dessus dans la Bible. Afin d’apaiser leurs remords, ils décidèrent en eux-mêmes de ne jamais souiller leurs exploits de pirates par des vols de ce genre. Leur conscience leur accorda une trêve et, plus tranquilles, ils finirent par s’endormir.

Text from ebooksgratuits.com
Audio from audiocite.com