LES AVENTURES DE TOM SAWYER

LES AVENTURES DE TOM SAWYER

   CAPÍTOL XI

   CHAPITRE XI

   Arran arran del migdia, tot el llogarret fou sobtadament galvanitzat per les noves esgarrifoses. Sense necessitat del telègraf, en aquell temps encara no somniat, la història volà d'home a home, de grup a grup, de casa a casa, amb velocitat poc menys que telegràfica. Naturalment, el mestre d'escola concedí festa aquella tarda: quí sap què hauria pensat d'ell el poble si no ho hagués fet.

   Sur le coup de midi, l’horrible nouvelle se répandit dans le village comme une traînée de poudre. Point besoin de télégraphe, auquel d’ailleurs on ne songeait pas à l’époque où se passe ce récit. Bien entendu, le maître d’école donna congé à ses élèves pour l’après-midi. S’il ne l’avait pas fait, tout le monde l’eût regardé d’un mauvais œil.

   Hom havia trobat un ganivet sangonós vora l'assassinat, i algú l'havia reconegut com a pertanyent a Muff Potter: això deia la història. I hom deia que un vianant noctàmbul havia vist Potter que es rentava en el rierol, cap a la una o les dues del matí, i que Potter s'havia escorregut enllà; sospitosa circumstància, sobretot el rentar-se, que no era un costum en Potter. Hom digué, aiximateix, que el poble havia estat escorcollat en cerca de l'assassí (el públic no és lent a garbellar les proves i arribar a un veredicte), però que havia estat introbable. Gent a cavall havien eixit per tots els camins, en totes direccions, i el xerif confiava que podria ésser capturat abans de la nit.

   On avait retrouvé un couteau ensanglanté auprès du cadavre du docteur, et ce couteau avait été identifié : il appartenait à Muff Potter, disait-on. Circonstance aggravante pour ce dernier, un villageois attardé l’avait surpris vers les deux heures du matin en train de faire ses ablutions au bord d’un ruisseau, chose vraiment extraordinaire pour un gaillard aussi sale, et qui d’ailleurs s’était aussitôt éclipsé. On avait déjà fouillé tout le village, mais sans succès, pour mettre la main sur le « meurtrier » (le public a vite fait, comme on le voit, de faire son choix parmi les témoignages, et d’en tirer ses propres conclusions). Des cavaliers étaient partis à sa recherche dans toutes les directions et le shérif se faisait fort de l’arrêter avant le soir.

   Tot el poble derivava cap al cementiri. El cortrencament de Tom s'esvaí, i s'ajuntà a la processó, no pas per no preferir mil vegades més d'anar a qualsevol banda, sinó perquè una paorosa, inexplicable fascinació l'hi arrossegava. Arribat a l'indret paorós, insinuà son cosset entre la multitud i veié el llòbrec espectacle. Li semblà que havia passat un segle abans que ell arribés allí al davant. Algú li pessigà el braç. Es girà, i sos ulls trobaren els de Huckleberry. Després, tots dos, d'un plegat, miraren a una altra banda i es preguntaren si algú havia reparat alguna entresenya en llur mútua llambregada. Però tothom enraonava, i es fixava en l'astorador espectacle que tenien en front.

   Tous les habitants de Saint-Petersburg se dirigèrent vers le cimetière. Oubliant ses peines, Tom se joignit à eux. Une sorte d’horrible curiosité le poussait. Il se faufila au milieu de la foule et aperçut l’effroyable spectacle. Il lui sembla qu’il s’était écoulé un siècle depuis qu’il avait visité ces lieux. Quelqu’un lui pinça le bras. Il se retourna et vit Huckleberry. Les deux garçons échangèrent un long regard. Puis ils eurent peur qu’on ne lût leurs pensées dans leurs yeux et ils se séparèrent. Mais chacun était bien trop occupé à échanger ses réflexions avec son voisin pour leur prêter attention.

   -Pobre companyó! Pobre companyó! Tan jove!

    -Això hauria d'ésser un escarment per als lladres de tombes.

    -Muff Potter anirà a la forca, d'aquesta feta, si l'atrapen!

    Aquest era el tarannà de les consideracions, i el ministre digué:

    -Sentència de Déu! La seva mà hi és visible.

   « Pauvre garçon ! Pauvre jeune homme ! Ça servira de leçon à ceux qui profanent les tombes !

    – Muff Potter n’y coupera pas. Il sera pendu.

    – C’est un châtiment envoyé par le Ciel ! » déclara le pasteur.

   En aquell moment Tom s'estremí de cap a peus, perquè son esguard caigué damunt la cara estòlida de Joe l'Indi. Aleshores la multitud començà de decantar-se i empènyer-se, i se sentiren veus que cridaven:

    -És ell! És ell! Ve pel seu grat!

   Tom frissonna de la tête aux pieds. Son regard venait de se poser sur Joe l’Indien. À ce moment, un murmure courut dans la foule.

    « Le voilà ! Le voilà ! C’est lui !

   -Quí? Quí?- feren una vintena de veus.

   – Qui ? Qui ? firent plus de vingt voix.

   -Muff Potter!

   – Muff Potter.

   -Ei! S'ha aturat! Mireu, mireu! Es gira! No el deixéssiu escapar!

   – Attention, il va s’échapper ! Ne le laissez pas partir !

   La gent que hi havia pel brancam dels arbres, damunt la testa de Tom, digueren que poc mirava escapar-se: només semblava dubtós i malsegur.

   -Infernal pocavergonya!- digué un badoc. -Necessitava venir a dar un cop d'ull sossegat a la seva tasca: no esperava de trobar companyia.

   – Quelle audace diabolique ! remarqua un badaud. Il vient contempler son œuvre. Il ne devait pas s’attendre à trouver tant de monde. »

   La multitud se'n retirà aleshores, i el xerif passà en mig d'ella aparatosament, duent a Potter del braç. La cara del pobre home era esmaperduda, i sos ulls traspuaven la por que l'atuïa. Quan s'escaigué davant l'home assassinat, son cos es sacsejà com el d'un epilèptic, i es posà la cara entre les mans i trencà el plor.

   Les gens s’écartèrent et le shérif apparut poussant devant lui le pauvre Potter. Des quidams juchés dans les arbres au-dessus de Tom firent remarquer qu’il ne cherchait pas à se sauver. Il était seulement indécis et perplexe. Il avait le visage décomposé et ses yeux exprimaient l’épouvante. Lorsqu’il se trouva en présence du cadavre, il se mit à trembler et, se prenant la tête à deux mains, éclata en sanglots.

   -No ho he pas fet!- sanglotava. -Per la meva paraula i la meva honra que no ho he fet!

   « Ce n’est pas moi qui ai fait cela, mes amis, dit-il entre deux hoquets. Je vous le jure sur ce que j’ai de plus cher, ce n’est pas moi.

   -Quí us en acusava?- cridà una veu.

   – Qui vous accuse ? » lança une voix.

   Aquest tret semblà haver encertat. Potter alçà son rostre i mirà a son volt amb un patètic desempar en sos ulls, i veié Joe l'Indi, i exclamà:

   Le coup parut porter. Potter releva la tête et jeta autour de lui un regard éperdu. Il aperçut Joe l’Indien et s’exclama :

   -O Joe l'Indi! M'havíeu promès que mai...

   « Oh ! Joe, tu m’avais promis de ne rien…

   -És vostre aquest ganivet?- I el xerif li llançà al seu davant.

   – C’est bien ton couteau ? » lui demanda le shérif en lui présentant l’arme du crime.

   Potser hauria caigut si no l'haguessin agafat i dipositat en terra. Després va fer:

   Potter serait tombé si on ne l’avait pas retenu.

   -Quelcom em deia que si no tornava i arreplegava...- Tot s'estremí. Després mogué la seva mà sense nervi, amb un gest de vençut, i féu: -Digueu-los-ho, Joe, digueu-los-ho... Ja tant se val.

   « Quelque chose me disait bien que si je ne revenais pas le chercher… » balbutia-t-il. Alors il fit un geste de la main et se tourna vers le métis. « Raconte-leur ce qui s’est passé, Joe… Raconte… Maintenant ça ne sert plus à rien de se taire. »

   Aleshores Huckleberry i Tom romangueren muts i embadocats. I sentiren com el mentider cor-de-roca conjuminava la seva serena declaració; i esperaven a cada moment que el cel claríssim deixaria caure els llamps divinals damunt sa testa, i s'estranyaven de veure per quant de temps el càstig anava essent ajornat. I quan ell hagué finit, encara vivent i sencer, el fluctuant impuls que havien sentit de rompre llur jurament i salvar la vida del pobrissó detingut i traït s'esvaí i cessà, perquè evidentment aquell inic s'havia venut a Llucifer, i seria fatal de ficar-se en cosa pertanyent a un poder com aquell.

   Muets de stupeur, Tom et Huckleberry écoutèrent le triste personnage raconter à sa manière ce qui s’était passé au cimetière. Ils s’attendaient d’une minute à l’autre à ce que la foudre lui tombât sur la tête pour le punir, mais, voyant qu’il n’en était rien, ils en conclurent que le misérable avait vendu son âme au diable et que en rompant leur serment ils ne pourraient rien contre lui. Du même coup, Joe devint pour eux l’objet le plus intéressant qu’ils eussent jamais contemplé, et ils se proposèrent intérieurement de suivre tous ses faits et gestes, dans la mesure du possible, afin de surprendre le secret de son commerce avec le maître des enfers.

   -Per què no fugíeu? Per què havíeu de tornar aquí?- va dir algú.

   « Pourquoi n’es-tu pas parti ? demanda-t-on à Potter.

   -No me'n podia estar... no me'n podia estar- gemegava Potter. Volia escapar-me, però semblava que no pogués anar enlloc si no és aquí.- I altra vegada rompé a sanglotar.

   – Je ne pouvais pas faire autrement, gémit celui-ci. Je voulais me sauver, mais tout me ramenait ici. » Et il se remit à sangloter…

   Joe l'Indi repetí la seva declaració, amb la mateixa calma, uns quants minuts després, en procedir-se a l'enquesta, sota jurament; i els minyons, veient que els llamps eren encara fermats, es consolidaren en llur creença que Joe s'havia venut al diable. Joe havia esdevingut ara, per a ells, l'objecte més obagament interessant que mai haguessin considerat, i no podien llevar-ne els ulls fascinats, de la seva cara.

   Interiorment resolgueren de vigilar-lo, de nit, quan l'avinentesa se'n presentés, amb l'esperança de pegar una llambregada a son temut senyor.

   Joe l'Indi va ajudar a aixecar el cos de la víctima, i l'aconduí en un carro per al seu transport. Hom brunzí, entre la multitud esgarrifada, que la ferida sagnava una mica! Els minyons cregueren que aquesta sortosa circumstància menaria les sospites envers l'oportuna direcció; però foren decebuts, perquè més d'un camperol observava:

   Joe l’Indien répéta sous serment sa déclaration précédente, puis il aida à poser le corps de sa victime sur une charrette. On chuchota dans la foule que la blessure s’était rouverte et avait saigné un peu. Les deux garçons espérèrent que cet indice allait aiguiller les soupçons dans la bonne direction mais, encore une fois, il n’en fut rien et quelqu’un remarqua même :

   -Es trobava a tres peus de Muff Potter quan la cosa va passar.

   « C’est en passant devant Potter que le cadavre a saigné. »

   El paorós secret i el corcó de consciència de Tom li feren la son alterosa per tota una setmana, després d'això; i un matí, al desdejuni, digué Sid:

   Pendant une semaine, Tom fut tellement rongé par le remords que son sommeil s’en ressentit et que Sid déclara un matin au petit déjeuner :

   -Tom: us remeneu i parleu tant, en el vostre son, que em passo despert la meitat del temps.

   « Tom, tu as le sommeil si agité que tu m’empêches de dormir. »

   Tom s'esblaimà i acalà els ulls.

   Tom baissa les yeux.

   -És un mal senyal- digué la tia Polly, greument. -Quína cosa us passa pel magí, Tom?

   « C’est mauvais signe, remarqua tante Polly. Qu’est-ce que tu peux bien avoir derrière la tête, Tom ?

   -Res. Res que jo sàpiga.- Però la mà del minyó es sacsejà en tanta de manera que volcà el seu cafè.

   – Rien, rien du tout, ma tante. » Pourtant, les mains de Tom tremblaient tellement qu’il renversa son café.

   -I les coses que dieu!- va fer Sid. -La darrera nit dèieu: -«És sang, és sang: això és!» I ho tornàveu a dir, i ho tornàveu a dir. I fèieu: -«No em turmenteu d'aquesta manera: ja us ho diré». Què diríeu? Quína cosa és el que hauríeu dit?

   – « Et tu rêves tout haut, ajouta Sid. Tu en racontes des choses ! L’autre nuit, tu as dit : « C’est du sang, du sang. Voilà ce que c’est ! » Tu as dit aussi : « Ne me torturez pas comme ça… Je dirai tout. » Qu’est-ce que tu as donc à dire, hein ? »

   Tot s'esfondrà davant de Tom. És impossible de suposar el que hauria passat aleshores; però sortosament la preocupació s'esvaí a la cara de la tia Polly, i ella comparegué en ajut de Tom sense saber-ho, tot dient:

   Tom se crut perdu, mais tante Polly vint inopinément à son secours.

   -Bah! És aquest terrible assassinat. Jo mateixa en somnio coses gairebé cada nit. De vegades somnio que só jo qui l'ha comès.

   « Je sais bien ce que c’est, moi, dit-elle. C’est cet horrible crime. J’en rêve toutes les nuits, je rêve même quelquefois que c’est moi qui l’ai commis. »

   Mary digué que ella havia estat colpida d'una manera ben semblant. Sid semblà satisfet. Tom eixí de la sobirana presència tan de pressa com li vagà de fer-ho plausiblement, i després d'això es queixà de mal al dentat tota una setmana i lligà les seves barres cada nit. Mai sabé que Sid cada nit el vigilava, tot i ajagut, i ben sovint desfeia l'embenament, i aleshores es decantava damunt el colze, escoltant una bella estona cada vegada, i després feia lliscar altre cop l'embenament allà on havia estat. El trontoll espiritual de Tom anà fent-se fonedís gradualment, i el mal de dentat esdevingué enujós, i hom el descartà. Cas que Sid realment hagués tret alguna cosa en clar de les dites desjunyides de Tom, s'ho reservà per a ell.

   Mary déclara qu’elle aussi en avait des cauchemars, et Sid parut satisfait. À la suite de cet incident, Tom se plaignit, pendant une huitaine, de violents maux de dents, et, la nuit, se banda la mâchoire pour ne pas parler. Il ne sut jamais que Sid épiait souvent son sommeil et déplaçait le bandage. Petit à petit, le chagrin de Tom s’estompa. Il abandonna même l’alibi du mal de dents qui devenait gênant. En tout cas, si son frère apprit quelque chose, il le garda soigneusement pour lui.

   A Tom li semblava que sos companys mai no acabarien de fer interrogatoris sobre gats morts, renovant així la memòria de la seva calamitat al seu esperit. Sid reparà que Tom mai no era metge forense en cap d'aquests esbrinaments, encara que hagués esdevingut hàbit seu de pendre la direcció en totes les noves empreses; reparà també que Tom mai feia de testimoni, i això era estrany; per a Sid no passà desapercebut el fet que Tom àdhuc mostrava una assenyalada aversió envers tals enquestes, i sempre les evitava, en poder. Sid se'n meravellava, però no en deia una paraula. Tanmateix, però, fins les enquestes passaren de moda, a la fi, i deixaren de torturar la consciència de Tom.

   Après l’assassinat du docteur, ce fut la grande mode à l’école de se livrer à une enquête en règle lorsqu’on découvrait un chat mort. Sid remarqua que Tom refusait toujours d’y participer malgré son goût pour les jeux nouveaux. Enfin, les garçons se fatiguèrent de ce genre de distractions et Tom commença à respirer.

   Cada un o dos dies, durant aquest temps aflictiu, Tom espià una oportunitat i anà envers la petita finestra enreixada de la presó i passà de contraban, en direcció a l'assassí, totes les petites comoditats que pogué arreplegar. La presó era un antre insignificant de rajola, vora un aiguamoll, al caire del poblet, mancat de vigilants: tanmateix, poques vegades era ocupat. Aquests presents ajudaven en gran manera a aquietar la consciència de Tom.

   Tous les jours, ou tous les deux jours, Tom saisissait une occasion favorable pour se rendre devant la fenêtre grillagée de la prison locale et passer en fraude à l’« assassin » tout ce qu’il pouvait. La prison était une espèce de cahute en briques construite en bordure d’un marais, à l’extrémité du village, et il n’y avait personne pour la garder. En fait, il était rare d’y rencontrer un prisonnier. Ces offrandes soulageaient la conscience de Tom.

   La gent del poblet tenia un vehement desig de fer un cap nou a Joe l'Indi, i arrossegar-lo, per robament de cadàvers. Però tan formidable era el seu geni, que hom no trobà ningú que volgués pendre la iniciativa en aquesta matèria. Així és que hom la deixà córrer. Ell havia tingut compte de començar les seves dues declaracions per la lluita, sense confessar el robament de la tomba que l'havia precedida; així, doncs, semblà, més assenyat de no plantejar el cas davant el Tribunal, ara com ara.

   Les gens du village avaient bonne envie de faire un mauvais parti à Joe l’Indien pour avoir déterré le cadavre de Hoss Williams, mais il effrayait tout le monde et personne n’osait prendre une initiative quelconque à son égard. D’ailleurs, il avait pris soin de commencer ses deux dépositions par le récit du combat, sans parler du vol de cadavre qui l’avait précédé. On trouva plus sage d’attendre avant de porter le procès devant les tribunaux.

Text from ebooksgratuits.com
Audio from audiocite.com