LES AVENTURES DE TOM SAWYER

LES AVENTURES DE TOM SAWYER

   CAPÍTOL XX

   CHAPITRE XX

   Hi havia hagut quelcom, en l'estil de la tia Polly quan besà Tom, que dissipà sos atuïments i el féu altra vegada àgil de cor i feliç. Anà cap a l'escola, i tingué la sort de topar Becky Thatcher al cap de Meadow Land. Ell sempre es captenia com el cor li deia. Sense un instant de vacil·lació, corregué envers ella i digué:

   Le baiser affectueux que tante Polly lui avait donné avant son départ pour l’école avait chassé toutes les idées noires de Tom et il s’en alla le cœur léger. Au détour d’un chemin creux, il eut la chance d’apercevoir Becky Thatcher. Comme toujours, son humeur lui dicta son attitude. Sans l’ombre d’une hésitation, il courut vers elle et lui dit :

   -He obrat molt roïnament, avui, Becky, i em sap greu. Mai més, mai més no tornaré a ésser d'aquella manera, mentre visqui. Tornem a ésser amics, si us plau. No voleu?

   « J’ai été très méchant aujourd’hui, Becky. Je suis désolé. Je ne recommencerai plus jamais, jamais… Veux-tu que nous redevenions amis ? »

   La noia es deturà i el mirà a la cara, menyspreadora.

   La petite le toisa du regard et lui répondit :

   -Agrairé que us reserveu per a vós mateix, senyor Tomàs Sawyer. Mai més no us tornaré a parlar.

   « Je vous serais reconnaissante de vous mêler de vos affaires, Monsieur Thomas Sawyer. Dorénavant, je ne vous adresserai plus jamais la parole. »

   Redreçà el cap i seguí la seva via. Tom romangué tan atarantat, que no tingué presència d'esperit ni per a dir: -Quí se'n tira cap pedra al fetge, senyoreta Lluïda?- fins que el temps escaient per a dir-ho fou passat. Així, doncs, va callar. Però estava bellament irat, tanmateix. Anava d'allò més abaltit pel camp de l'escola, tot desitjant que ella fos un noi, i imaginant còm l'hauria pataquejada si ho hagués estat. Al cap de poc l'escometé i digué, en passar, un mot garfidor. Ella n'udolà un altre per resposta, i la irada ruptura fou completa. Sembla a Becky, en son abrandat ressentiment, que amb prou feines podia esperar que l'escola s'obrís: tan impacient estava de veure Tom fuetejat pel llibre de lectura malmès. Si havia tingut alguna morosa noció de desemmascarar Alfred Temple, l'ofensiva de Tom la hi havia treta del cap, absolutament.

   Elle releva le menton et passa son chemin. Tom était si abasourdi qu’il n’eut pas la présence d’esprit de lui crier : « Ça m’est bien égal, espèce de pimbêche ! » Quand il lança cette phrase, Becky était déjà trop loin. À son arrivée à l’école, Tom était dans une belle colère. Broyant du noir, il déambula dans la cour. Avec quel plaisir il l’aurait rossée si elle avait été un garçon ! Bientôt, il se trouva nez à nez avec elle et lui fit une remarque cruelle. La fillette riposta. Elle était si furieuse qu’elle ne se tenait plus d’impatience à l’idée que la classe allait commencer et que Tom se ferait punir pour avoir renversé de l’encre sur son livre de lecture. Elle ne songeait plus maintenant à dénoncer Alfred Temple. Ah ! ça, non !

   Pobra noia! Poc sabia que de pressa s'anava acostant a un trencacolls ella mateixa. El mestre, el senyor Dobbins, havia arribat a la tardor de la vida amb una ambició insatisfeta. El més afalagat de sos desigs era ésser doctor, però la pobresa havia decretat que no passaria de mestre d'escola rural. Cada dia treia un llibre misteriós del seu pupitre, i s'hi corfonia totes les estones que les classes no cantaven les lliçons. Servava el llibre amb pany i clau. No hi havia bergantell a l'escola que no es morís de ganes de dar-hi una llambregada; però no n'hi havia avinentesa. Cada noi i cada noia tenien una teoria sobre la natura d'aquell llibre; però no hi havia dues teories iguals, i no hi havia manera d'establir els fets del procés. I vet aquí que, quan Becky passava vora el pupitre, veí de la porta, reparà que la clau era al pany! El moment era preciós. Mirà a son voltant, veié que estava sola, i a l'instant següent tenia el llibre a la mà. La coberta amb son títol Anatomia, del Professor Daixonses, no era de cap esclariment per a la seva intel·ligència; així és que començà a girar les pàgines. De cop i volta arribà a una làmina bellament gravada i colorida: una figura humana. En aquell moment una ombra caigué damunt la pàgina, i Tom Sawyer passà la porta i donà un cop d'ull a la imatge. Becky pegà aferrada al llibre per tancar-lo, i tingué la malaventura d'esquinçar la pàgina il·lustrada fins a la meitat. Tirà el volum dins el pupitre, donà un tomb a la clau, i trencà el plor, de tan avergonyida i vexada:

   La malheureuse ne savait pas qu’elle était sur le point de s’attirer elle-même de graves ennuis. M. Dobbins, le maître d’école, était arrivé à un certain âge, et faute d’argent, avait dû renoncer à jamais à satisfaire ses ambitions les plus chères. Il aurait voulu être médecin, mais il lui fallait se contenter de son poste d’instituteur dans un modeste village. Chaque jour, lorsque les élèves ne récitaient pas leurs leçons, il se plongeait dans la lecture d’un énorme livre qu’en temps ordinaire il gardait précieusement sous clef dans le tiroir de sa chaire. Les enfants se perdaient tous en conjectures sur la nature du mystérieux volume et eussent donné n’importe quoi pour satisfaire leur curiosité. Becky entra dans la classe. La pièce était déserte. Elle passa auprès de la chaire et s’aperçut que la clef du tiroir était dans la serrure. Quelle aubaine ! La petite regarda autour d’elle. Elle était seule. D’un geste prompt, elle ouvrit le tiroir, en sortit le livre. Le titre, Traité d’anatomie du professeur X…, ne lui dit rien et elle se mit à en feuilleter les pages. Elle s’arrêta devant une superbe gravure représentant un corps humain avec toutes ses veines et ses artères en bleu et en rouge. À ce moment, une ombre se dessina sur la page. Tom Sawyer qui venait d’entrer avait aperçu le livre et s’approchait. Becky voulut le refermer, mais, dans sa précipitation, elle s’y prit si mal qu’elle déchira la moitié de la page qui l’avait tant intéressée. Elle enfouit le livre dans le tiroir, referma celui-ci à clef et se mit à pleurer de honte.

   -Tom Sawyer, ja no podeu ésser més roí! Lliscar damunt una persona i espiar el que ella mira!

   « Tom Sawyer, bredouilla-t-elle, ce n’est pas très joli ce que tu fais là ! C’est bien ton genre de venir espionner les gens pendant qu’ils sont en train de regarder quelque chose.

   -Còm podia saber que miréssiu res?

   – Comment aurais-je pu savoir que tu étais en train de regarder quelque chose ?

   -Vergonya us en hauríeu de donar, Tom Sawyer! Ara ho anireu a espiar; i (ai, pobra de mi!... ai, pobra de mi!) seré fuetejada, i mai no m'havien fuetejat, a l'escola!

   – Tu devrais rougir, Tom Sawyer. Tu sais très bien que tu iras me dénoncer. Et alors qu’est-ce que je vais devenir ? Le maître me battra. Je n’ai jamais été battue en classe. »

   Després donà un cop en terra amb el peuet, i digué:

   Alors, Becky frappa le sol de son petit pied.

   -Sigueu tan roïnot, si això us fa plaer! Jo sé una cosa que ha de passar. Espereu, i veureu. Oiós, oiós, oiós!- I es precipità enfora del casal amb una nova explosió de sentiment.

   « Eh bien, tant pis ! s’écria-t-elle. Fais ce que tu voudras. Je m’en moque. Je sais ce qui va se passer tout à l’heure. Attends un peu, tu verras ! Tu es un être odieux, odieux, odieux ! » Et elle se précipita dehors, dans un nouvel accès de larmes.

   Tom romangué en silenci, bastant aturdit per aquest acarnissament. Tot seguit es digué:

   Tom resta un peu décontenancé par cette brusque explosion de rage.

   -Quína curiosa mena de poca solta és, una noia! Mai no l'han apallissada, a escola!... Malvinatge! i què és, una pallissa! És ben bé de noia, això: tenen la pell prima i el cor de pollet. Bé, és clar que no n'hi diré res al vell Dobbins d'aquesta ximpleta, perquè hi ha altres maneres de fer-la anar llatina que no són d'aquesta roïnesa; però què se'n treu? El vell Dobbins preguntarà qui ha esquinçat el seu llibre. Ningú no contestarà. Aleshores farà allò de sempre: Demanar primer a un i després a l'altre; i quan arribi a la noia que ho ha fet, ho coneixerà, baldament ella no digui res. Les cares de les noies sempre les traeixen: no tenen gens de barra. I li ventaran pallissa. Bé, és un pas ben estret per Becky Thatcher, perquè no té sortida per cap banda.

    Tom rumià la cosa una estona més, i en acabat afegí:

    -Molt bé, tanmateix: a ella li plauria de veure'm en un trencacoll així: doncs, que sirgui ella!

   « Ah ! là ! là ! se dit-il, ce que c’est que les filles ! Jamais reçu de corrections en classe ! Peuh ! En voilà une affaire d’être battu ! Ce sont toutes des poules mouillées. Bien sûr, je n’irai pas la dénoncer au vieux Dobbins. Il y a des façons moins méprisables de régler ses comptes. D’ailleurs ce n’est pas la peine, le vieux saura toujours qui a déchiré son bouquin. Ça se passera comme d’habitude. Il interrogera d’abord les garçons. Personne ne répondra. Ensuite, il interrogera les filles une par une. Quand il arrivera à la coupable, il sera tout de suite fixé. Le visage des filles les trahit toujours. Elles n’ont pas de cran. En tout cas, voilà Becky Thatcher dans de beaux draps ; elle sera battue parce qu’elle n’a aucun moyen de s’en tirer. Enfin, ça la dressera… »

   Tom s'ajuntà a la munió dels alumnes que feien aldarull a la part de fora. Al cap de pocs moments arribà el mestre, i l'escola va engolir-los. Tom no experimentava cap interès potent per sos estudis. Cada vegada que dava un cop d'ull pel costat de les noies, la cara de Becky el contorbava. Ben debatudes totes les coses, ell no volia apiadar-se'n, i, tanmateix, no pogué aconseguir altra cosa sinó romandre en blanc. No pogué fer-se'n una gaubança realment digna de aquest nom. Al cap de poc, hom arribà al descobriment del llibre de lectura, i el magí de Tom restà absolutament ocupat de sos propis afers per una estona. Becky es redreçà damunt la letargia del seu infortuni, i mostrà bell interès en el procediment penal. No esperava que Tom pogués eixir-se de son mal de cap negant d'haver escampat la tinta damunt el llibre; i ho encertava. La negativa, aparentment, no féu sinó empitjorar la cosa, pel que feia a Tom. Becky suposava que en fóra contenta d'això, i feia per manera de creure que n'era contenta; però trobà que no n'estava segura. En arribar la part agra del desenllaç, tingué un impuls d'aixecar-se i desemmascarar Alfred Temple; però féu un esforç i s'obligà a romandre quieta, perquè ella es deia, cor endins: -Ell dirà que jo he esquinçat la làmina, ben segur. No diré una paraula, ni que fos per salvar-li la vida!

   Tom sortit rejoindre le groupe des écoliers qui s’amusaient dans la cour. Au bout d’un moment, le maître arriva et la classe commença. Tom ne s’intéressa guère aux sujets traités. De temps en temps, il regardait du côté des filles et ne pouvait se défendre d’un sentiment de pitié en apercevant le visage bouleversé de Becky. Bientôt, cependant, il découvrit la tache d’encre sur son livre de lecture et ne pensa plus à autre chose. Becky le surveillait du coin de l’œil et fit effort sur elle-même pour mieux voir ce qui allait se passer.

    M. Dobbins avait l’œil exercé. De loin, il remarqua la tache qui s’étalait sur le livre de Tom et s’approcha en tapinois.

    « Qui a fait cela ?

    – Ce n’est pas moi, monsieur. »

    Bien entendu le maître n’accorda aucune créance aux dénégations de Tom qui aggravait singulièrement son cas en protestant de son innocence. Becky fut sur le point de se lever pour dénoncer le véritable coupable, mais, à la pensée que Tom ne manquerait pas de la trahir un peu plus tard, elle se retint.

   Tom va ésser fuetejat i tornà a son seient, no ben bé cortrencat, perquè se li acudí que era possible que ell, sense adonar-se'n, hagués capgirat la tinta damunt el llibre de lectura, en algun tomb d'avalot: ho havia negat per servar les formes i perquè era costum, i s'havia aferrat a la negativa per principi.

   Tom accepta avec résignation la correction que lui infligea l’instituteur et regagna sa place en se disant qu’après tout c’était peut-être bien lui qui avait renversé de l’encre sur son livre par mégarde.

   Passà una hora sencera: el mestre seia pesant figues en la seva cadira reial; tot l'aire s'ensopia amb la bonior dels estudis. Al cap d'una estoneta el senyor Dobbins es redreçà, badallà, i després obrí el seu pupitre i abastà el seu llibre; però no semblava estar ben determinat a pendre'l o deixar-lo. La major part dels alumnes miraren en l'aire llangorosament; però entre ells n'hi havia dos que sotjaven els moviments del mestre, clavant-hi els ulls. El senyor Dobbins fullejà el llibre distretament per una estona, i després l'aixecà i s'aconductà en la seva cadira per llegir.

    Tom pegà una mirada a Becky. Una vegada havia vist un conill percaçat i desemparat, amb una escopeta arran de son cap, que mirava com ella ho feia, ara. Tot seguit oblidà la seva batussa amb ella. Calia fer quelcom, de pressa! com un llampec! Però la mateixa imminència de la necessitat paralitzava la seva inventiva. Bé! Tenia una inspiració! Correria i arrabassaria el llibre, passaria la porta d'un salt, i cames ajudeu-me! Però la seva resolució vacil·là per un breu instant, i l'avinentesa fou perduda: el mestre havia obert el volum. Si li hagués tornat, a Tom, la perduda avinentesa! Ja era massa tard; no hi havia salvació per a Becky, ara, va dir-se. Al cap d'un instant el mestre confrontava l'escola. Tots els ulls s'acalaren davant la seva mirada; en ella hi havia quelcom que fins i tot a l'innocent trasbalsava de por. Hi va haver un silenci, durant el qual hom hauria pogut comptar fins a deu: el mestre amuntegava la seva ira. Després parlà:

    -Qui ha esquinçat aquest llibre?

   Une bonne heure passa ainsi. L’air était lourd du bourdonnement de l’étude et le maître somnolait derrière sa chaire. Peu à peu, M. Dobbins sortit de sa torpeur, s’installa confortablement sur sa chaise et ouvrit le traité d’anatomie. Les élèves ne perdaient pas un seul de ses gestes. Tom jeta un regard furtif à Becky et surprit dans les yeux de la petite l’expression navrante du jeune lapin qui se sait condamné. Du même coup, il en oublia son ressentiment contre elle. Vite, il fallait agir sans perdre une seconde ! Mais l’imminence du péril lui paralysait l’esprit ! Vite, voyons ! Ah ! c’est cela, il allait sauter sur le livre et s’enfuir avec ! Hélas ! trop tard, M. Dobbins feuilletait déjà son gros bouquin. Becky était perdue. Le maître releva la tête et regarda sa classe d’un air si terrible que les meilleurs élèves se sentirent pris de panique. Un silence absolu régnait dans la salle.

    « Qui a déchiré ce livre ? » demanda M. Dobbins dont la colère montait à vue d’œil.

   Ni un so: hom hauria sentit caure una agulla. El silenci continuà: el mestre cercava en aquesta i aquella cara senyals de culpabilitat.

   Personne ne répondit. On aurait pu entendre voler une mouche. Le maître scruta chaque visage dans l’espoir que le coupable se trahirait.

   -Benjamí Rogers: heu esquinçat aquest llibre?

   « Benjamin Rogers, avez-vous déchiré ce livre ?

   Una negativa. Una altra pausa.

   – Non, monsieur. »

    Nouveau silence.

   -Josep Harper: i vós?

   « Joseph Harper, est-ce vous ?

   Altra negativa. La inquietud de Tom es tornà més i més intensa sota la lenta tortura d'aquests procediments. El mestre donà una ullada a les files dels minyons, reflexionà una mica, i es girà a les noies:

   – Non, monsieur. »

    Tom devenait de plus en plus nerveux, et plaignait Becky de tout son cœur d’avoir à endurer ce lent martyre. Le maître examina les autres garçons d’un air soupçonneux et se tourna vers les filles.

   -Amy Lawrence?

   « Amy Lawrence ? »

   Una sacsejada de cap.

   L’enfant fit non de la tête.

   -Gràcia Miller?

   « Gracie Miller ? »

   El mateix senyal.

   Même réponse.

   -Susan Harper: ho heu fet vós, això?

   « Susan Harper, est-ce vous ?

   Altra negativa. La noia següent era Becky Thatcher. Tom tremolava de cap a peus, de l'excitació, i comprenent el desastre inevitable.

   – Non, monsieur. »

    Maintenant c’était au tour de Becky Thatcher. Tom tremblait de la tête aux pieds. La situation était sans espoir.

   -Rebeca Thatcher...- (Tom donà una llambregada a son rostre: era blanc de terror.) -Heu esquinçat... No, mireu-me la cara.- (Les mans d'ella se aixecaren en una invocació.) -Heu esquinçat aquest llibre?

   « Rebecca Thatcher… »

    Tom la regarda. Elle était blanche comme un linge.

    « Avez-vous déchiré… Non, regardez-moi en face… »

    Les mains de la petite se levèrent en un geste suppliant.

    « Avez-vous déchiré ce livre ? »

   Un pensament es precipità com el llamp a través del cervell de Tom. Saltà damunt sos peus i cridà:

    -Jo ho he fet!

   Un éclair traversa l’esprit de Tom qui se leva d’un bond.

    « Monsieur, s’écria-t-il, c’est moi qui ai fait ça ! »

   Tota l'escola mirà bocabadada, confosa, aquesta increïble follia. Tom romangué aturat un moment per aplegar les seves facultats disperses; i quan avançà per adreçar-se al càstig, la sorpresa, la gratitud, l'adoració que feren resplendir al seu damunt els ulls de la pobre Becky, semblaven paga abastament per cent fueteigs. Inspirat per la magnificència del seu acte, rebé sense un esgarip el fueteig més implacable que mai hagués administrat el senyor Dobbins i aiximateix rebé amb indiferència l'afegida crueltat d'una orde de romandre dues hores, després que l'escola fos aviada; perquè prou sabia qui havia d'esperar-se a fora fins que son captiveri fos acabat, sense comptar la tediosa estona com a temps perdut.

   Les élèves médusés se tournèrent vers lui. Il resta un moment avant de reprendre ses esprits. Quand il s’avança pour recevoir son châtiment, la surprise, la gratitude, l’adoration qui se peignaient sur le visage de Becky le dédommagèrent des cent coups de férule dont il était menacé. Galvanisé par la beauté de son acte, il reçut sans un cri la plus cinglante volée que M. Dobbins eût jamais administrée de sa vie. Il accepta avec la même indifférence l’ordre de rester à l’école deux heures après la fin de la classe, car il savait bien qu’une certaine personne, peu soucieuse de ces deux heures perdues à l’attendre, serait là, à sa sortie de prison.

   Tom va colgar-se entre els llençols aquella nit, projectant una venjança contra Alfred Temple; perquè, avergonyida i penedida, Becky li havia fet una narració completa, sense oblidar la seva pròpia traidoria. Però fins i tot el daler de venjança hagué de cedir aviat a pensaments més gustosos, i a la fi va adormir-se amb les darreres paraules de Becky, somniosament penjades de la seva orella:

   Ce soir-là, Tom alla se coucher en méditant des projets de vengeance contre Alfred Temple. Honteuse et repentante, Becky lui avait tout raconté sans oublier sa propre traîtrise. Mais ses noirs desseins cédèrent la place à des pensées plus douces et Tom s’endormit bercé par la musique des derniers mots que Becky avait prononcés à son oreille.

   -Tom! Còm heu pogut ésser tan noble!

   « Tom, comme tu as été noble ! »

Text from ebooksgratuits.com
Audio from audiocite.com