LES AVENTURES DE TOM SAWYER

LES AVENTURES DE TOM SAWYER

   CAPÍTOL XII

   CHAPITRE XII

   Una de les raons per les quals el magí de Tom havia anat desempallagant-se de sos íntims mals de cap era perquè havia descobert una nova i transcendental matèria d'interès. Becky Thatcher havia deixat de comparèixer a l'escola. Tom lluità amb son orgull uns quants dies, i féu per manera d'escapolir-se d'aquell amor, però fracassà. Començà d'anar a raure constantment pels volts de la casa on vivia el pare d'ella, cada nit, i de sentir-se ben atuïdot. Estava malalta. Si es morís! Aquesta idea comportava una distracció. Ja no s'interessà més per la guerra, ni tan sols per la pirateria. L'encís de la vida havia desaparegut, i no en restava sinó la melangia. Deixà de banda el seu arc i el seu bastonet de baseball que ja no li proporcionaven cap gaudi. Sa tia n'estava tota preocupada; començà de fer-li sofrir tota mena de provatures amb medicines. Ella era d'aquelles persones que perden els estreps per les medicines patentades i tots els mètodes novençans de produir la salut o d'adobar-la. Era una constant experimentadora d'aquestes coses. Quant sabia quelcom de nou en el ram, estava subjecta a una febre inestroncable fins que ho havia provat, no pas en si mateixa, perquè mai no estava malalta, sinó en algú altre que tingués a mà. Estava subscrita a tots els periòdics de terapèutica i a tots els enganys frenològics; i la solemnial ignorància amb què s'estarrufaven ells era l'ambient que la tia Polly respirava amb delit. Tota la desferra que contenien sobre la ventilació, i còm calia anar-se'n al llit, i còm llevar-se, i quines coses menjar, i quines coses beure, i quant d'exercici fer, i en quin estat de ment conservar-se, i quina mena de vestit posar-se era per a ella l'Evangeli, i mai no reparà que la premsa salutífera del mes corrent solia trabucar tot allò que havia recomanat un mes abans. Era un cor senzill i honrat en tota la durada del dia, de manera que era una fàcil victima. Arreplegava sos periòdics enganya-babaus i ses medicines enganya-bajocs, i així armada d'eines de mort, avançava damunt son pàl·lid cavall, per a dir-ho metafòricament, amb l'infern al seu darrera. Però mai no sospità que ella no fos un àngel guaridor i el baume de Galaad sota una disfressa, en front dels veïns emmalaltits.

   Becky Thatcher était malade. Elle ne venait plus à l’école et Tom en eut tant de regrets que ses préoccupations secrètes passèrent au second plan. Après avoir lutté contre son orgueil pendant quelques jours et essayé vainement d’oublier la fillette, il commença à rôder le soir autour de sa maison pour chercher à la voir. Il ne pensait plus qu’à Becky. Et si elle mourait ! La guerre, la piraterie n’avaient plus d’intérêt pour lui. La vie lui paraissait insipide. Il ne touchait plus ni à son cerceau, ni à son cerf-volant. Tante Polly s’en inquiéta. Elle entreprit de lui faire absorber toutes sortes de médicaments. Elle était de ces gens qui s’entichent de spécialités pharmaceutiques et des dernières méthodes propres à vous faire retrouver votre bonne santé ou à vous y maintenir. C’était une expérimentatrice invétérée en ce domaine. Elle était à l’affût de toutes les nouveautés et il lui fallait les mettre tout de suite à l’épreuve. Pas sur elle-même car elle n’était jamais malade, mais sur tous ceux qu’elle avait sous la main. Elle souscrivait à tous les périodiques médicaux, aidait les charlatans de la phrénologie, et la solennelle ignorance dont ils étaient gonflés était pour elle souffle de vie. Toutes les sottises que ces journaux contenaient sur la vie au grand air, la manière de se coucher, de se lever, sur ce qu’il fallait manger, ce qu’il fallait boire, l’exercice qu’il fallait prendre, les vêtements qu’il fallait porter, tout cela était à ses yeux parole d’évangile et elle ne remarquait jamais que chaque mois, les nouvelles brochures démolissaient tout ce qu’elles avaient recommandé le mois précédent. C’était un cœur simple et honnête, donc une victime facile. Elle rassemblait ses journaux et ses remèdes de charlatan et partait comme l’ange de la mort sur son cheval blanc avec, métaphoriquement parlant, « l’enfer sur les talons ». Mais jamais elle ne soupçonna qu’elle n’avait rien d’un ange guérisseur ni du baume de Galaad personnifié, pour ses voisins.

   El tractament per l'aigua era nou, aleshores, i l'atuïda condició de Tom fou per a ella com una fruita madura. El feia eixir a trenc de dia cada matí, el feia estar dret dins el cobert de fusta i l'ofegava amb un diluvi d'aigua freda; després el refregava amb una tovallola com una llima, i aixi el retornava; després l'embolicava amb un llençol mullat, i el deixava de bell nou sota la flassada, fins que suava ànima i tot, i «les seves taques grogues se li esquitllaven enfora, a través dels porus», com deia Tom.

   L’hydrothérapie était fort en vogue à cette époque et l’abattement de Tom fut une aubaine pour tante Polly. Elle le faisait se lever tous les matins de très bonne heure, l’emmenait sous l’appentis, et là, armée d’un seau, le noyait sous des torrents d’eau glacée. Ensuite, elle le frottait jusqu’au sang pour le ranimer, avec une serviette qui râpait comme une lime, l’enveloppait dans un drap mouillé, l’allongeait sous des couvertures et le faisait transpirer jusqu’à l’âme ; « pour en faire sortir les taches jaunes », disait Tom.

   Però, amb tot i això, el noi anava esdevenint més i més malenconiós, i pàl·lid, i abatut. Ella va afegir-hi banys calents, banys de seient, dutxes i capbussons. El noi romania bròfec com una caixa de morts. Ella començà de prestar ajut a l'aigua amb una prima dieta de farina de civada, i emplastres de cantàrides. Calculava la capacitat d'ell com hauria calculat la d'una gerra, i l'omplia diariament de panacees pispa-diners.

   Le garçon restait triste comme un corbillard. Elle compléta l’hydrothérapie par un frugal régime de bouillie d’avoine et des emplâtres. Elle évaluait la contenance de son malade comme elle l’aurait fait d’un bocal, et le bourrait chaque jour des pires panacées. Malgré ce traitement, le garçon devint de plus en plus mélancolique, pâle et déprimé. Cette fois, tante Polly eut recours aux bains chauds, aux bains de siège, aux douches brûlantes et aux plongeons glacés.

   Tom havia esdevingut, en aquella etapa, indiferent a la persecució. Aquesta fase omplia de marriment el cor de la vella senyora. Calia rompre aquesta indiferència a qualsevol preu. Aleshores sentí parlar per primera vegada d'un mata-xacres. N'encarregà tot seguit una bella quantitat. El tastà, i en romangué plena de gratitud. Era, senzillament, foc en forma líquida. Deixà córrer el tractament hidroteràpic i tota altra cosa, i fixà la seva fe en el mata-xacres. En donà una culleradeta a Tom, sotjant-ne les resultes amb l'ànsia més pregona. Sos mals de cap gaudiren immediatament una treva, i son esperit recobrà la pau, perquè l'indiferència_fou rompuda. El noi no hauria mostrat un interès més salvatge, més sincer, si ella hagués calat foc sota sos peus.

   Tom subissait son martyre avec une indifférence qui finit par alarmer l’excellente dame. Il fallait à tout prix découvrir quelque chose qui tirât le garçon de son apathie. À ce moment, tante Polly entendit parler pour la première fois du Doloricide. Elle en commanda aussitôt une ample provision, y goûta, et son cœur s’emplit de gratitude. Ce n’était ni plus ni moins que du feu sous une forme liquide. Tante Polly renonça à l’hydrothérapie et à tout le reste, et plaça toutes ses espérances dans le Doloricide. Elle en donna une cuillerée à Tom et guetta avec anxiété l’effet produit. Ses appréhensions s’évanouirent : l’indifférence de Tom était vaincue. L’enfant n’aurait pas manifesté plus de vitalité si elle avait allumé un brasier sous lui.

   Tom s'adonà que era hora de deixondir-se: aquesta mena de vida podia ésser romàntica abastament dins la seva àrida entonació, però començava de comportar massa poc sentimentalisme i massa riquesa enfollidora. Així, doncs,imaginà diversos plans d'alleujament; i al capdavall se li acudí de fer veure que l'encisava el mata-xacres. El demanà tan sovint, que es féu carregós, i la seva tia acabà per dir que se'n prengués ell mateix i no li fes més nosa. Si s'hagués tractat de Sid, li hauria permès el gaudi sense recelar-ne; però, tractant-se de Tom, vigilà l'ampolla clandestinament. Trobà que, de fet, la medicina minvava; però no se li acudí que el minyó hi adobava la salut d'una clivella del paviment de la saleta.

   Tom estima que le moment était venu de se secouer. Ce genre d’existence commençait à ne plus devenir drôle du tout. Pour commencer, il prétendit raffoler du Doloricide et en demanda si souvent que sa tante, lassée de s’occuper de lui, le pria de se servir lui-même et de ne plus la déranger. Par mesure de précaution, et comme il s’agissait de Tom, elle surveilla la bouteille en cachette et, à sa grande satisfaction, s’aperçut que le contenu en diminuait régulièrement. Il ne lui vint pas une minute à l’idée que le garnement s’en servait pour soigner une latte malade du plancher du salon.

   Un dia Tom es trobava dant la dosi a la clivella, quant el gat groguenc de la seva tia comparegué tot brunzint, mirant la cullereta cobejosament i demanant-ne un tast. Digué Tom:

   Un jour, Tom était précisément en train d’administrer au plancher la dose prescrite quand le chat jaune de sa tante s’approcha de lui et jeta un regard gourmand sur la cuiller de potion.

   -No en demaneu si no en teniu necessitat, Pere.

   « N’en demande pas, si tu n’en veux pas, Peter », fit Tom.

   Però en Pere féu senyal que en tenia necessitat.

   Peter fit comprendre qu’il avait bel et bien envie de goûter au breuvage.

   -Val més que us en assegureu.

   « Tu es bien sûr que ça te plaira ? »

   En Pere n'estava segur.

   Peter dut répondre par l’affirmative.

   -N'heu demanat, i us en daré, perquè jo no só de mena roïna; però, si trobeu que no us agrada, no us queixeu de ningú, sinó de vós mateix.

   « Bon, déclara Tom. Je vais t’en donner puisque tu y tiens. Mais, si tu n’aimes pas ça, tu ne t’en prendras qu’à toi-même. »

   En Pere s'hi conformà: així és que Tom li badà la boca, i li va tirar a la gola el mata-xacres. En Pere saltà un parell de yardes pels aires, i després féu un esgarip de guerra i es posà a donar giravolts i més giravolts per la cambra, havent-se-les a patacades amb el parament, trabucant testos amb flors i causant general estrall. Després s'aixecà damunt les potes del darrera, i féu gambades al seu voltant, en un frenesí de gaubança, amb el seu cap damunt l'espatlla, i la seva veu proclamant una felicitat impossible d'estroncar. Després anà fent esquinços d'ací d'allà de la casa, espargint de bell nou el caos i la destrucció per sa via. La tia Polly entrà al moment just per a veure'l emprenent-se una petita sèrie de dobles salts mortals, llançant un hurra final i vigorós, i traspassant la finestra oberta, tot arrabassant els testos florits que restaven. La vella senyora romangué petrificada d'astorament, llucant damunt les seves ulleres. Tom estava ajaçat en terra, morint-se de riure.

   Peter avait l’air ravi. Tom lui ouvrit la gueule et y versa le Doloricide. Immédiatement le chat fit un bond d’un mètre cinquante, poussa un hurlement sauvage, fila comme une flèche, tourna autour de la pièce, se heurta à tous les meubles, renversa quelques pots de fleurs, bref, causa une véritable catastrophe. Non content de cela, il se dressa sur ses pattes de derrière, caracola autour de la pièce dans un joyeux délire, la tête sur l’épaule et proclamant dans un miaulement triomphant son incomparable bonheur. Puis il repartit comme un fou dans toute la maison, semant le chaos et la désolation sur son chemin. Tante Polly entra juste à temps pour le voir exécuter quelques doubles sauts périlleux, pousser un dernier et puissant hourra, et s’élancer par la fenêtre en emportant avec lui le reste des pots de fleurs. La vieille femme resta pétrifiée, regardant la scène par-dessus ses lunettes. Tom était allongé sur le plancher, pouffant de rire.

   -Tom: què li fa mal al gat, en nom de Déu?

   « Tom, vas-tu me dire ce qui est arrivé à ce chat ?

   -No ho sé, tia- digué el minyó prenent alè.

   – Je n’en sais rien, ma tante ! haleta le jeune garçon.

   -Mai no havia vist cosa semblant. Quína és la causa que hagi fet aquestes accions?

   – Je ne l’ai jamais vu ainsi. Il est fou. Qu’est-ce qui l’a mis dans cet état ?

   -No ho sé, de bo de bo, tia Polly: els gats ho fan sempre quan es xalen.

   – Je ne sais pas. Les chats sont toujours comme ça quand ils s’amusent.

   -Voleu dir?- Hi havia quelcom en l'entonació de la tia Polly, que va fer a Tom aprensiu.

   – Ah ! vraiment ? » Le ton employé par sa tante rendit Tom plus prudent.

   -Sí, senyora. És a dir, jo bé ho penso.

   « Oui, ma tante. Je crois bien que…

   -De bo de bo?

   – Ah ! tu crois ?

   -Sí, senyora.

   – Oui, ma… »

   La vella senyora estava decantada, i Tom l'espiava amb un interès estimulat per la inquietud. Massa tard endevinà la seva orientació. El mànec de la cullereta acusadora era visible sota la sanefa del llit. La tia Polly la collí i l'enlairà. Tom reculà, baixant els ulls. La tia Polly l'aixecà pel mànec usual (la seva orella), i li tustà el cap de valent amb son didal.

   Tante Polly se pencha. Tom l’observait avec un intérêt qu’augmentait l’anxiété. Il devina trop tard la signification de son geste. Le manche de la cuillère indiscrète dépassait de dessous le lit. Tante Polly s’en saisit et l’éleva au jour. Le visage de Tom se crispa, il baissa les yeux. Tante Polly souleva son neveu par la « poignée » prévue à cet effet : son oreille.

   -Ara vejam: per què havíeu de maltractar d'aquesta manera la pobra bèstia, que no pot parlar?

   « Et maintenant, Monsieur, fit-elle en administrant à Tom un coup de dé sur la tête, allez-vous me dire pourquoi vous avez fait prendre cette potion au chat ?

   -Ho he fet compadint-me d'ell, perquè no té tia.

   – Parce que j’ai eu pitié de lui, il n’avait pas de tante.

   -No té tia! Babau! Què té que veure, això!

   – Pas de tante ! Espèce de nigaud. Qu’est-ce que cela veut dire ?

   -Hi té que veure qui-sap-lo. Perquè, si n'hagués tingut, ella fóra qui l'hauria recremat! Ella li hauria rostit els budells, tan mancada de bon cor com si el pacient hagués estat un noi!

   – Des tas de choses ! Parce que s’il avait eu une tante, elle l’aurait brûlé elle-même. Elle lui aurait rôti les boyaux sans plus de pitié que s’il avait été un garçon. »

   La tia Polly sentí una sobtada angoixa de remordiment. La cosa, així, prenia un nou aspecte: ço que era cruel envers un gat podia ésser també cruel envers un noi. Començà d'ablanir-se: estava penedida. Sos ulls s'humitejaren una mica, posà la mà damunt el cap del minyó, i digué gentilment:

   Tante Polly se sentit brusquement mordue par le remords. Ce qui était cruel pour un chat l’était peut-être aussi pour un enfant. Elle se radoucit, regrettant son geste. Ses yeux s’embuèrent de larmes. Elle caressa les cheveux de Tom.

   -Ho feia amb el millor daler, Tom. I, Tom, us ha refet.

   « Je voulais te faire du bien, te guérir, mon petit Tom. Et tu sais que cette médecine t’a vraiment réussi.

   Tom la mirà a la cara insinuant un ullet amb prou feines perceptible, en mig de la seva gravetat:

   -Ja ho conec que ho fèieu amb el millor daler, tieta; i igual em passava amb en Pere. També a ell l'ha refet. Mai l'havia vist voltar amb tan bella...

   – Je sais que tu étais remplie de bonnes intentions, répondit Tom avec un regard malicieux. C’est comme moi avec Peter. Je lui ai fait du bien, moi aussi. Je ne l’ai jamais vu aussi gai depuis…

   -Oh! Aneu-vos-en, Tom, abans que em torneu a enquimerar. I feu per manera de ser bon minyó una vegada a la vida, i no haureu de pendre cap més medicina.

   – Allez, décampe, Tom, avant que je ne me remette en colère. Si tu deviens un bon garçon, je ne te ferai plus prendre de remèdes. »

   Tom arribà a l'escola abans de temps. Hom reparava que aquesta cosa estranya havia esdevingut cada dia, darrerament. I ara, com volia son nou costum, es posà vora l'entrada del camp escolar, en lloc de jugar amb sos companyons. Estava malalt, deia, i en tenia el posat. Procurà dar entenent que mirava arreu arreu, llevat d'on mirava de bo de bo: pel camí avall. Al cap de poca estona Jeff Thatcher comparegué a la vista, i la cara de Tom s'il·luminà, i menà la conversa estratègicament, creant-hi avinenteses de parlar de Becky; però l'atarantat minyó no arribà a atalaiar-se de l'ham. Tom espià i espià, ple d'esperança, quan un vestidet de noia bellugadís es mostrava a l'esguard, i odiant-ne la posseïdora tot seguit que veia que no era la que calia. A la fi els vestidets de noia plegaren de comparèixer, i ell anà a raure dins el cau: entrà dins l'escola buida i s'assegué a sofrir. Després, un altre vestidet de noia passà la porta, i el cor de Tom va fer una gran gambada. Un moment després, ja era fora, i engegant-se com un indi, udolant, rient, empaitant minyons, saltant per damunt el clos amb perill de la vida i el coll, fent capgirells amb la mà en terra, sostenint-se damunt el cap, acoblant totes les fetes heroiques que pogué imaginar, i mirant de cua d'ull, tota l'estona, per veure si Becky Thatcher n'havia esment. Però ella semblava no adonar-se de res: mai no mirava. Seria possible que no reparés que ell era allí? Portà ses considerables fetes a son immediat veïnatge: anà pel volt fent esgarips de guerra, arrabassà la gorra un noi, la tirà rabent damunt la teulada de l'escola, es precipità entre un grup de minyons, trabucant-ne en totes direccions, i caigué, obert de cames i braços, sota el nas de Becky, gairebé tirant-la a terra; i ella es girà, amb el nas en l'aire, i ell sentí com deia:

    -Uix! Hi ha gent que es pensen ésser qui sap què: sempre es donen importància!

   Tom arriva en avance à l’école. Ce phénomène étrange se produisait d’ailleurs fort régulièrement depuis quelques jours. Selon sa nouvelle habitude, il alla se poster près de l’entrée de la cour et refusa de jouer avec ses camarades. Il déclara qu’il était malade, et il en avait l’air. Il essaya de prendre une attitude dégagée, mais ses yeux fixaient obstinément la route. Jeff Thatcher s’approcha et le visage de Tom s’éclaira. Il s’arrangea pour lui demander d’une manière détournée des nouvelles de la cousine Becky, mais l’étourdi ne mordit pas à l’hameçon. Chaque fois qu’une robe apparaissait au loin, le cœur de Tom se mettait à battre. Hélas ! chaque fois, il lui fallait déchanter. Bientôt, plus aucune robe ne se montra et, de guerre lasse, Tom alla s’asseoir dans la classe vide pour y remâcher sa douleur. Alors une autre robe encore franchit la porte de la cour. Tom se sentit inondé de joie. Il se rua dehors. Riant, criant, glapissant comme un Indien, il se précipita sur ses camarades, les bouscula, sauta par-dessus une barrière au risque de se rompre les os, se tint sur les mains, sur la tête, se livra aux fantaisies les plus périlleuses qu’il pût imaginer et ne cessa de regarder du côté de Becky Thatcher pour s’assurer qu’elle le voyait bien. Par malheur, elle semblait ne s’apercevoir de rien. Elle ne lui adressa pas le moindre regard. Était-il possible qu’elle n’eût point remarqué sa présence ? Il s’approcha sans cesser de gambader, tournoya autour de la petite en lançant un cri de guerre, s’empara du chapeau d’un élève, le lança sur le toit de l’école, fondit sur un groupe de garçons qu’il envoya promener dans toutes les directions et vint s’étaler de tout son long aux pieds de Becky qu’il faillit même renverser. La petite leva le nez vers le ciel et Tom l’entendit murmurer : « Peuh ! Il y en a qui se croient très malins… Ils sont toujours en train de faire les imbéciles ! »

   Les galtes de Tom s'abrandaren. Es replegà i se n'anà amb la cua entre cames, atuït i amb la cresta abatuda.

   Les joues en feu, Tom se releva et s’éloigna, anéanti.

Text from ebooksgratuits.com
Audio from audiocite.com