LES AVENTURES DE TOM SAWYER

LES AVENTURES DE TOM SAWYER

   CAPÍTOL XXXII

   CHAPITRE XXXII

   Vingué la tarda del dimarts, i anà esvaint-se, fins arribar a l'hora baixa. El poblet de Sant Petersburg encara plorava: els infants perduts no havien estat trobats. Pregàries públiques havien estat ofertes per a ells, i moltes de pregàries privades, on el suplicant posava tot el cor; però tanmateix no venien bones noves de la cova. La majoria dels cercadors havien abandonat l'escorcoll, i tornat a llurs quefers quotidians, dient que evidentment els minyons no serien mai trobats. La senyora Thatcher estava molt malalta, i gairebé tot el temps delirava. La gent deia que trencava el cor de sentir-li cridar la seva filla; i alçava el cap, i escoltava, de vegades un minut sencer, i després tornava a ajeure's aclaparada, amb un gemec. La tia Polly havia caigut en una persistent melangia, i sa testa grisa s'havia tornat blanca, gairebé del tot. El poblet començà son repòs en caure la nit del dimarts, afligit i desvalgut.

   La journée du mardi passa. Le village de Saint-Petersburg continuait à être plongé dans l’affliction. On n’avait pas retrouvé les enfants. Malgré les prières publiques, aucune nouvelle réconfortante n’était parvenue de la grotte. La plupart des sauveteurs avaient abandonné leurs recherches et s’étaient remis au travail, persuadés que les enfants étaient perdus à jamais. Mme Thatcher était très malade et délirait presque continuellement. Les gens disaient que c’était atroce de l’entendre parler de son enfant, de la voir se dresser sur son séant, guetter le moindre bruit et retomber inerte. Tante Polly se laissait miner par le chagrin et ses cheveux gris étaient devenus tout blancs. Le mardi soir, les villageois allèrent se coucher, tristes et mélancoliques.

   Per allí a mitja nit les campanes del poblet esclataren en un repic desesperat, i en un moment eixamejaren pels carrers gent frenètica, a mig vestir, que cridaven: -Veniu! veniu! Ja els han trobats!- Cassoles de llauna i corns s'uniren a l'aldarull. La gent s'acoblà i anaren cap al riu, i trobaren els infants que venien en un vehicle decobert, arrossegat per homes del poble que cridaven. Els altres s'atapeïren a llur volt, s'uniren a llur marxa cap al poble, i es precipitaren magníficament pel carrer major, braolant visques darrera visques!

   Au beau milieu de la nuit, les cloches sonnèrent à toute volée et les rues s’emplirent de gens qui criaient à tue-tête : « Levez-vous ! Levez-vous ! On les a retrouvés ! » Des instruments de musique improvisés ajoutèrent au vacarme et, bientôt, la population entière s’en alla au-devant des enfants assis dans une carriole, tirée par une douzaine d’hommes hurlant de joie. On entoura l’attelage, on lui fit escorte, on le ramena au village où il s’engagea dans la rue principale, au milieu des clameurs et des vociférations.

   El poble s'il·luminà. Ningú no féu retorn a son llit. Era la nit més assenyalada que el llogarret hagués vist en tota sa vida. Durant la primera mitja hora, una processó d'habitants desfilà per la casa del jutge Thatcher, agafà els nois salvats i els besà, esqueixà la mà de la senyora Thatcher, féu per manera de parlar i no pogué, i sortí plorant a dolls.

   Saint-Petersburg était illuminé. Personne ne retourna se coucher. Jamais le village n’avait connu pareille nuit. Pendant plus d’une demi-heure, une véritable procession défila chez les Thatcher. Chacun voulait embrasser les rescapés, serrer la main de Mme Thatcher et dire une phrase gentille que l’émotion empêchait de passer.

   La felicitat de la tia Polly fou completa, i la de la senyora Thatcher si fa no fa. Seria absoluta, però, tot seguit que el missatger tramès amb les grans noves cap al coval hagués pogut assabentar-ne son marit. Tom jeia damunt un sofà, amb un àvid auditori al seu voltant, i digué la història de la prodigiosa aventura, encabint-hi alguns afegitons sensacionals per agençar-la; i acabà amb la descripció de còm deixà Becky i continuà una eixida d'esploració; còm seguí dues avingudes, tan enllà com li permeté el seu cordill d'estar; còm en seguí una altra en tota la llargada del cordill, i estava a punt de entornar-se'n quan llucà una taqueta llunyana que semblava claror de dia, i deixà el cordill, i anà a les palpentes envers ella, i empenyé cap i espatlles enfora d'un trau i veié l'ample Mississipí que el vorejava.

   Le bonheur de tante Polly était complet et celui de Mme Thatcher attendait pour l’être que le message envoyé de toute urgence à la grotte eût annoncé l’heureuse nouvelle à son mari. Tom, allongé sur un sofa, racontait sa merveilleuse odyssée à un auditoire suspendu à ses lèvres et ne se faisait pas faute d’embellir son récit. Pour finir, il expliqua comment il avait quitté Becky afin de tenter une dernière exploration. Il avait suivi un couloir, puis un second et s’était risqué dans un troisième, bien qu’il fût au bout de sa pelote de ficelle. Il allait rebrousser chemin quand il avait aperçu une lueur qui ressemblait fort à la lumière du jour. Abandonnant sa corde, il s’était approché et, passant la tête et les épaules dans un étroit orifice, il avait fini par voir le Grand Mississippi rouler dans la vallée !

   I, només que hagués estat de nit, no hauria vist aquella taqueta de claror, i no hi hauria tornat a explorar el passadís! Digué còm es féu enrera en cerca de Becky i li comunicà la bona nova, i ella li digué que no la impacientés amb aquelles poca-soltes, perquè estava atuïda, i sabia que estava per morir, i li venia de grat. Descrigué còm havia maldat amb ella i l'havia convençuda, i còm Becky gairebé morí de joia en haver anat a les palpentes fins a l'indret on veié, talment, la blava taqueta de la llum del dia, i còm ell, d'una embranzida, eixí del forat, i després l'ajudà a ella a fer-ho; còm segueren allí i cridaren d'alegria; còm uns homes passaren en una barca, i Tom els cridà i els digué llur situació i llur famolenc estat; com els homes no cregueren, a la primeria, la bròfega història, «perquè», digueren, «us trobeu cinc milles més avall d'on és la cova», i després els pujaren a la barca, remaren cap a una casa, els donaren sopar, els feren reposar fins a dues o tres hores després de caure la nit, i en acabat els portaren al poble.

   Si cela s’était passé la nuit, il n’aurait pas aperçu cette lueur et n’aurait pas continué son exploration. Il était aussitôt retourné auprès de Becky qui ne l’avait pas cru, persuadée qu’elle était que la mort allait répondre d’un moment à l’autre à son appel. À force d’insister, il avait réussi à la convaincre, et elle avait failli mourir de joie quand elle avait aperçu un pan de ciel bleu. Tom l’avait aidée à sortir du trou. Dehors, ils s’étaient assis et avaient sangloté de bonheur. Peu de temps après, ils avaient aperçu des hommes dans une barque et les avaient appelés. Les hommes les avaient pris à leur bord, mais s’étaient refusés à croire leur histoire fantastique parce qu’ils se trouvaient à une dizaine de kilomètres de l’endroit où s’ouvrait la grotte. Néanmoins, ils les avaient ramenés chez eux, leur avaient donné à manger, car ils mouraient de faim, et, après leur avoir fait prendre un peu de repos, les avaient reconduits au village, en pleine nuit.

   Abans que albegés, el jutge Thatcher i el grapat de cercadors que eren amb ell foren descoberts dins la cova, per la pista de fil d'empalomar que havien anat deixant al darrera, i hom els assabentà de les grans noves.

   Au petit jour, le juge Thatcher et la poignée de sauveteurs qui étaient restés avec lui furent prévenus et hissés hors de la grotte à l’aide de cordes qu’ils avaient eu le soin de dérouler derrière eux.

   De tres dies i nits de tràfec i de fam dintre la cova, hom no se'n podia desempallegar de cop i volta, com Tom i Becky no trigaren a descobrir. Feren llit tot dimecres i dijous, i semblaven esdevenir més atuits i gastats a cada moment. Tom s'aixecà una mica el dijous, anà al poble el divendres, i gairebé estigué del tot refet el dissabte; però Becky no es desencambrà fins el diumenge, i en acabat semblà que hagués sofert una malaltia exhauridora.

   Tom et Becky devaient s’apercevoir qu’on ne passe pas impunément trois jours et trois nuits comme ceux qu’ils avaient passés. Ils restèrent au lit le mercredi et le jeudi. Tom se leva un peu ce jour-là et sortit le samedi. Becky ne quitta sa chambre que le dimanche, et encore avec la mine de quelqu’un qui relève d’une grave maladie.

   Tom s'assabentà de la malaltia de Huck i anà a veure'l el divendres; però no pogué ésser admès a l'alcova, com tampoc el dissabte ni el diumenge. En acabat fou admès diàriament; però li advertiren que no digués un mot de l'aventura i no tragués cap tema de conversa excitant. La vídua Douglas en romania a la vora per veure si obeïa. A casa seva Tom s'enterà de l'esdeveniment de Cardiff Hill, i de còm el cadàver de l'home esparracat havia estat descobert al riu, per atzar, vora l'embarcador: potser s'havia ofegat mentre procurava fugir.

   Tom apprit que Huck était très souffrant. Il alla le voir le vendredi, mais ne fut pas admis auprès de lui. Le samedi et le dimanche, il n’eut pas plus de succès. Le lundi et les jours qui suivirent, on le laissa s’asseoir au pied du lit de son ami, mais on lui défendit de raconter ses aventures et d’aborder des sujets susceptibles de fatiguer le malade. La veuve Douglas veilla elle-même à ce que la consigne fût observée. Tom apprit chez lui ce qui s’était passé sur la colline de Cardiff. Il apprit également qu’on avait retrouvé le corps de l’homme en haillons tout près de l’embarcadère où il avait dû se noyer en voulant échapper aux poursuites.

   Al cap d'una quinzena de son rescat de la cova, Tom eixí a visitar Huck, que ja havia guanyat prou fortalesa, aleshores, per a sentir una conversa excitant; i Tom en tenia una d'amanida que l'interessaria, a son juí. La casa del jutge Thatcher es trobava en el camí que seguia Tom, i s'hi aturà a veure Becky. El jutge i alguns amics es posaren a enraonar amb Tom, i algú li demanà irònicament si no li plauria de tornar a la cova. Tom digué que sí; que li semblava que ho trobaria tot pla.

    El jutge digué:

   À une quinzaine de jours de là, Tom se rendit auprès de Huck, assez solide désormais pour aborder n’importe quel sujet de conversation. En chemin, il s’arrêta chez le juge Thatcher afin de voir Becky. Le juge et quelques-uns de ses amis firent bavarder le jeune garçon. L’une des personnes présentes demanda à Tom d’un ton ironique s’il avait envie de retourner à la grotte. Tom répondit que cela lui serait bien égal. Alors le juge déclara :

   -Bé, n'hi ha d'altres com vós, Tom: no en tinc el menor dubte; però ja ens n'hem captingut, d'això. Ningú tornarà a perdre's en aquella cova.

   « Il y en a sûrement d’autres qui ont envie d’y retourner, Tom. Mais s’ils y vont, ils perdront leur temps. Nous avons pris nos précautions. Personne ne s’égarera plus jamais dans cette grotte.

   -Per què?

   – Pourquoi ?

   -Perquè, fa dues setmanes, vaig fer armar amb plaques de ferro, i tancar amb tres panys, la seva portassa; I en tinc les claus.

   – Parce que j’ai fait cadenasser et barricader l’énorme portail qui autrefois en interdisait l’entrée. Et j’ai les clefs sur moi », ajouta M. Thatcher avec un sourire.

   Tom es tornà blanc com el paper.

   Tom devint blanc comme un linge.

   -Què passa, minyó? Ei! Veniu, qualsevol! Porteu un vas d'aigua!

   « Qu’y a-t-il, mon garçon ? Que quelqu’un aille vite lui chercher un verre d’eau ! »

   L'aigua fou servida i tirada a la cara de Tom.

   Le verre d’eau fut apporté et le juge aspergea le visage de notre héros.

   -Ah! Ja us heu retornat. Què teníeu, Tom?

   « Allons, ça va mieux maintenant ? Qu’est-ce que tu as bien pu avoir, Tom ?

   -O jutge! És que Joe l'Indi és a la cova!

   – Oh ! monsieur le juge, Joe l’Indien est dans la grotte ! »

Text from ebooksgratuits.com
Audio from audiocite.com