LES AVENTURES DE TOM SAWYER

   CAPÍTOL XXVI

   L'endemà, pels volts de migdia, els minyons arribaren a l'arbre mort, i anaven a cercar llurs eines. Tom es migrava per anar a la casa on sortia por; i Huck també bastant, però de cop i volta digué:

   -Escolteu, Tom: sabeu quín dia és?

   Tom reconegué mentalment els dies de la setmana, i després alçà cuitosament els ulls, amb una mirada espaordida.

   -Manoi! No hi havia pensat, Huck!

   -Bé, jo tampoc; però de sobte se m'ha acudit que era divendres.

   -Diastre! Mai no es té prou esment, Huck. Hauríem pogut ficar-nos en un trencacoll paorós, sorollant aquesta casa en divendres.

   -Pogut!... Digueu que ens hi hauríem ficat. Hi ha alguns dies sortosos, potser; però el divendres no n'és pas.

   -Fins els més ximples ho saben. No em penso que vós fóssiu el primer que ho esbrinés, Huck.

   -Bé, mai no he dit que ho fos, em sembla. I encara hi ha més cosa, que això del divendres. He tingut un mal somni de la reira, aquesta nit passada: he somniat rates.

   -Sí? Senyal segur de trontoll. Que es barallaven?

   -No.

   -Bé, això és una bona cosa, Huck. Quan no es barallen, només és senyal que el trontoll roda a la vora: sabeu? No podem fer altra cosa que l'ull viu i no deixar-nos arreplegar. Bé, deixem aquest ram, per avui, i juguem. Sabeu jugar a Robin Hood, Huck?

   -No. Quí és Robin Hood?

   -Ves, va ésser un dels homes més grans que mai hi hagi hagut a Anglaterra, i el millor. Era un lladre.

   -Renoi! Em plauria de ser-ne. A quí robava?

   -Només que a xerifs i bisbes, i gent rica i reis, i aviram així. Però mai no atropellava els pobres. Els estimava. Sempre es partia les coses amb ells: tant tu, tant jo.

   -Bé, devia ésser una bella persona.

   -Ja us jugo qualsevol cosa que sí, Huck. Oh! Era l'home més noble que mai s'hagi conegut. D'homes així no n'hi ha, avui en dia: jo ho sé bé prou. Podia apallissar qualsevol home d'Anglaterra amb una mà fermada al seu darrera, i podia agafar el seu arc de teix i encertar una peça de deu cèntims cada vegada, a una milla i mitja.

   -Què és, un arc de teix?

   -No ho sé. És una mena d'arc, naturalment. I, si encertava la moneda només que de caire, es tirava a terra, i cridava i renegava. Però juguem a Robin Hood: és un joc enfaristolat.

   -Fet.

   Així, doncs, jugaren a Robin Hood tota la tarda, dant ara i adés una ullada cobejosa a la casa on sortia por, i deixant anar alguna dita sobre les esperances i possibilitats del dia següent en aquell indret. Quan el sol començava d'enfonsar-se a ponent, emprengueren llur camí cap a casa, a través de les llargues ombres dels arbres, i aviat desaparegueren de l'esguard sota els boscos de Cardiff Hill.

   El dissabte, poc després de migdia, els minyons eren a l'arbre mort, altra vegada. Fumaren i parlotejaren a l'ombra, i després cavaren una mica en llur darrer forat, no pas amb gran esperança, sinó solament perquè Tom digué que hi havia molts de casos que la gent havia deixat córrer un tresor després de haver foradat fins a una distància de sis polzades de on era, i després havia vingut algú altre i l'havia descobert d'una palada, només. La cosa no va reeixir, tanmateix, aquesta vegada. Així és que els nois es posaren les eines a l'espatlla i se n'anaren, comprenent que no havien pas beneitejat amb la fortuna, sinó que havien complert tots els reglaments del negoci de descolgar tresors.

   Quan arribaren a la casa on sortia por, hi havia quelcom de tan sobrenatural i ferest en el silenci de mort que regnava sota el sol estavellador, i quelcom de tan depriment en la solitud i desolació de l'indret, que tingueren temença, per un moment, d'arriscar-s'hi. Lliscaren cap a la porta i donaren un tremolós cop d'ull. Veieren una cambra amb herbotes, sense paviment, escrostonada; una llar desfeta, finestres buides, una escala ruïnosa; i per ací, per allà i per tot arreu penjaven parracs d'abandonades teranyines. Aviat entraren blanament, amb els polsos accelerats, enraonant en murmuris, parades les orelles per a atrapar la fressa més lleu, i amb els muscles tensos i endegats per a la retirada immediata.

   Al cap de poca estona la familiaritat modificà llur temença, i aquesta cedí el lloc a un examen crític i ple d'interès: sobretot admiraven llur coratge, i se n'estranyaven també. Després volgueren dar una mirada escales amunt. Això equivalia, si fa no fa, a tallar la retirada; però l'un provocava l'altre, i, naturalment, el resultat només pogué ésser un: tiraren les eines a un recó i muntaren. A dalt hi havia els mateixos senyals de decadència. En un cantó trobaren una cambreta que prometia misteri; però la promesa va ésser un frau: no hi havia res a dins. Llur coratge era ja ben refet i ben tangible. Estaven a punt de davallar i posar-se a la tasca, quan:

   -Sst!- digué Tom.

   -Què passa?- murmurà Huck esblaimant-se de por.

   -Sst! Calleu! No heu sentit?

   -Sí! Oh! llamp! Apretem a córrer!

   -Quietud! No us bellugueu! Vénen de dret cap al portal.

   Els minyons s'estengueren damunt el paviment, amb els ulls ficats en l'espiell de l'embigat, i esperaren amb una anguniosíssima temença.

   -S'han aturat... No... vénen... Ja són aquí. No zumzegeu cap més paraula, Huck. En nom de Déu, voldria ser-ne fora, d'aquest pas!

   Dos homes entraren. Cada minyó va dir-se, per dins:

    -Aquest és el vell espanyol, sord i mut, que ha estat al poble una o dues vegades darrerament: l'altre home mai no l'havíem vist.

   L'altre home era un subjecte esparracat, escabellat, sense cap tret a la cara que fos gaire plaent. L'espanyol anava embolcallat en un serape; duia boscoses patilles blanques; cabells blancs, qui-sap lo llargs, eixien sota el seu capell, i portava ulleres verdes. Quan entraren, «l'altre» estava parlant en veu baixa. S'assegueren en terra, confrontant la porta, amb l'esquena contra la paret, i l'orador continuà les seves observacions. El seu estil esdevingué menys reservat, i les seves paraules de so més precís a mesura que les anà dient.

   -No- féu: -m'ho he tornat a pensar, i no em plau. És perillós.

   -Perillós!- rondinà l'espanyol «sord i mut», amb gran sorpresa dels minyons. -Nyicris!

   Aquella veu va fer que els minyons panteixessin i s'estremissin. Era la de Joe l'Indi! Hi hagué silenci per algun temps. Després Joe digué:

   -Hi ha cosa més perillosa, que la feina «d'allí dalt»? i no ha passat res.

   -És diferent. És tan amunt del riu, i no hi ha cap altra casa a la vora! Mai no serà conegut, que ho haguem provat, tanmateix, mentre no hi reeixim.

   -Bé, quína cosa més perillosa, que el venir aquí de dia? Qualsevol que ens veiés sospitaria de nosaltres.

   -Ja ho sé; però no hi havia cap altre indret tan a l'abast, després d'aquella feina tan folla. Vull deixar córrer aquesta cabana. Ja ho volia ahir, però era endebades de mirar d'eixir-ne, amb aquells nois del diable jugant aquí damunt, al turó, veient de ple a ple aquest indret.

   «Aquells nois del dimoni» s'estremiren de bell nou sota la inspiració d'aquesta nova, i pensaren si n'havia estat, de sortós, que s'haguessin recordat que era divendres i s'haguessin determinat a esperar un dia. En llur cor desitjaven d'haver-se determinat a esperar un any.

   Els dos homes es tragueren alguns queviures i feren un dinaret. Després d'un llarg i pensívol silenci, digué Joe l'Indi:

   -Mireu, mestre: torneu riu amunt, d'on veniu. Espereu-vos allí fins a saber noves meves. Jo en passaré el risc, de deixar-me caure al poble una vegada més. Farem aquesta feina «perillosa» després que hagi espiat una mica els encontorns, i penseu que les coses no semblen pas de mal averany. I després cap a Texas! Pisparem el diner!

   Això era enraonar. Al cap de poca estona tots dos començaren a fer badalls, i Joe l'Indi va dir:

   -M'estic morint de son! Us toca a vós de vetllar.

   Es cargolà en terra, entre les herbotes, i aviat es posà a roncar. Son companyò el bellugà una o dues vegades, i ell va romandre quiet. Aviat el que vetllava començà de pesar figues; sa testa queia més i més avall. Començaren de roncar tots dos.

   Els minyons exhalaren una llarga alenada agraïda. Tom murmurà:

   -Aquesta és la nostra: veniu!

   Huck digué:

   -No puc: si es despertessin em moriria.

   Tom empenyia; Huck reculava. A la fi, Tom s'aixecà a pleret i de puntetes, i avançà tot sol. Però la seva primera passa féu un cruixit tan horrible en el paviment atrotinat, que caigué enrera gairebé mort de por. No va fer una segona provatura. Els minyons romanien allí tot comptant els moments cançonejadors, fins que els semblà que el temps ja no existia i l'eternitat criava cabells blancs; i en acabat sentiren el cor ple de gratitud en reparar que a la fi es ponia el sol.

   Aleshores un dels roncaires callà. Joe l'Indi va redreçar-se, mirà a son volt, somrigué horriblement al seu companyó, la testa del qual anava caient damunt els genolls, el remogué amb el peu, i digué:

   -Ep! Esteu en vetlla: oi?

    -Oh! bé... No ha passat res...

   -Malvinatge! He dormit gaire, jo?

   -Oh! D'aquella manera, d'aquella manera. Gairebé és hora que ens n'anem, company. Què en farem, d'aquella afanadeta que hem deixat a l'ombra?

   -No ho sé: deixar-ho aquí com sempre hem tingut per costum, em penso. No en faríem res, d'endur-nos-ho, fins que ens n'anem cap al Sud. Sis cents cinquanta dòlars d'argent no es traginen així com així.

   -Bé, molt bé: tan se val que tornem demà.

   -Però val més que tornem de nit, com solíem fer: és millor.

   -Sí, però mireu: pot passar una bella estona abans que trobi la bona avinentesa d'aquesta feina, pot haver-hi accidents; i la cosa no està en gaire bon lloc: tant se val que l'enterrem ben enterrada... i ben endins.

   -Bona idea- digué el companyó, que creuà la cambra, s'agenollà, alçà una de les pedres de la llar, de la part del darrera, i tragué un sac que dringava gustosament. En llevà vint o trenta dòlars per a ell i altres tants per a Joe l'Indi. I va passar-li el sac. Joe estava agenollat al recó, ara, cavant amb el seu ganivet de caça.

   Els minyons, en un moment, oblidaren totes llurs temences, totes llurs misèries. Amb ulls cobejosos espiaven cada moviment. Quína ganga! Aquell esclat anava més enllà de tota imaginació. Sis cents dòlars era diner abastament per a enriquir mitja dotzena de minyons! Això era cercar tresors sota els millors auspicis: no hi hauria cap enutjosa incertesa d'on caldria cavar. Es tocaven amb els colzes a cada instant; colzades eloqüents i fàcilment capides, perquè volien dir, senzillament: -Oh! No n'esteu satisfet, ara, que siguem aquí!

   El ganivet de Joe topà amb alguna cosa.

   -Ei!- digué.

   -Què hi ha?- féu son companyó.

   -Una fusta mig podrida... No, és una caixa, em penso. Vejam, ajudeu-me una mica, i veurem què hi fa, aquí dins. No cal: ja he fet forat.

   I ficà la mà i la'n va treure.

   -Diantre! És diner!

   Els dos homes examinaren el grapat de monedes: eren d'or. Els minyons de dalt estaven tan excitats i tan delectats com ells mateixos.

   El companyó de Joe digué:

   -Hem d'enllestir-ho, això. Hi ha un vell magall rovellat entre les herbes del recó, a l'altra banda de la llar: l'he vist fa un moment.

   Corregué i portà el magall i la pala dels minyons. Joe l'Indi agafà el magall, l'examinà críticament, mogué el cap, murmurà alguna cosa per a sí mateix, i després començà de servir-se'n. Aviat fou descolgada la caixa. No era molt gran. Era fermada amb ferros, i havia estat molt forta abans que les lentes anyades l'haguessin malmesa. Els homes contemplaren una estona el tresor amb benaurat silenci.

   -Company, hi ha milers de dòlars, aquí- digué Joe l'Indi.

   -Sempre s'havia dit que la colla de Murrel havia voltat per aquests indrets a l'istiu- observà l'estranger.

   -Ja ho sé- digué Joe l'Indi; -i això sembla ser-ne, jo diria.

   -Ara no us caldrà de fer aquella feina.

   El mestís arrufà el nas. Digué:

   -No em coneixeu. O almenys no sabeu tot el que hi ha, en aquest afer. No és solament robar: és la revenja!- I una llum perversa flamejà en sos ulls. -Hi necessitaré el vostre ajut. Quan la cosa estigui llesta, cap a Texas. Torneu-vos-en a casa, vora la vostra Nance i els vostres cadells, i estigueu a punt fins a sentir noves meves.

   -Bé està, si voleu. Què en farem d'això?... Tornar a colgar-ho?...

   -Sí.- (Folla delectança al pis de dalt!) -No! Pel gran cacic, no!- (Pregona desolació al pis de dalt!) -Gairebé me n'havia oblidat. Aquest magall tenia terra fresca!- (Els minyons emmalaltiren de terror en un moment.) -Què hi vénen a fer, aquí, un magall i una pala? Què hi vénen a fer, amb terra fresca? Qui els ha portats... i per què se n'han anat? Heu sentit algú? Heu vist algú? Còm s'entén! Colgar-ho altra vegada, i que ells vinguessin i lluquessin el sòl remogut? Res d'això, res d'això. M'ho emportaré a mon cau.

   -Sí, és clar! Podríem haver-hi pensat abans. Voleu dir el Número 1?

   -No: el Número 2, sota la creu. L'altra banda no és bona: es massa corrent.

   -Molt bé. Gairebé és prou de nit perquè sortim.

   Joe l'Indi s'aixecà i anà de finestra a finestra, sotjant cautelosament enfora. Al cap de poc digué:

   -Quí haurà pogut portar aquestes eines aquí? Us penseu que puguin ser a dalt?

   Els nois restaren amb l'alè embussat. Joe l'Indi es posà la mà al ganivet, s'aturà un moment, indecís, i després es girà cap a l'escala. Els nois pensaren en el recambró, però no tenien forces. Els passos sonaren cruixidors damunt els graons. La tensió intolerable del moment desvetllà l'arrelat coratge dels minyons; i estaven a punt de saltar cap al recambró, quan hi hagué un terrabastall de fustes malmeses, i Joe l'Indi desembarcà en terra entre les deixalles de l'escala esfondrada. S'aixecà amb un esforç, tot renegant, i el seu companyó digué:

   -A què ve, ara, tot això? si hi ha algú i son allí dalt, que s'hi estiguin: què se'ns en dóna? Si volen saltar a baix, ara, i fer-se malbé, quí s'hi oposa? D'aquí a quinze minuts serà fosc, i aleshores que ens segueixin, si volen: jo m'hi avinc. A mon juí, el que hagi entaforat aquí aquestes coses ens ha dat una llambregada, i ens ha pres per fantasmes o dimonis, o alguna cosa per l'estil. M'hi jugaria qualsevol cosa, que encara corre.

   Joe rondinà una estona, i després convingué amb el seu amic que la llum que quedava havia d'ésser estalviada per ajustar les coses per al comiat. Poc després lliscaren enfora de la casa en l'hora baixa que s'enfosquia, i avançaren envers el riu amb la seva caixa preciosa.

   Tom i Huck s'aixecaren, febles, però alleujats en gran manera, i miraren com aquells se n'anaven, a través de les clivelles que hi havia entre el fustam de la casa. Seguir-los? No pas ells: prou contents estigueren d'arribar de bell nou a terra sense trencar-se el coll, i pendre el tirany del poble que passava damunt el turó. No parlaren gaire: massa encaparrats estaven en odiar-se a sí mateixos, en odiar la mala sort que els havia fet deixar en aquell indret el magall i la pala. Si no hagués estat per això, Joe l'Indi mai no hauria tingut sospites. Hauria amagat l'argent amb l'or, perquè s'esperessin allí fins que la seva revenja hagués estat complerta, i aleshores hauria tingut la dissort de trobar que la moneda s'esqueia no ser-hi. Negra, negra mala ventura la d'haver entrat allí amb eines!

   Resolgueren sotjar amb ull atent aquell espanyol quan tornés al poble, espiant les avinenteses de sa feina venjativa, i seguir-lo fins al Número 2, onsevulla que es trobés. En acabat, una idea terrorífica passà per la ment de Tom:

   -Revenja! I si anés per nosaltres, Huck!

   -Oh! no ho digueu- va fer Huck, arran de caure en basca.

   Tornaren a parlar-ne, i en entrar al poblet convingueren en la creença que ell possiblement s'havia referit a algú altre, i almenys que, en tot cas, no podia referir-se sinó a Tom, perquè només Tom havia testificat.

   Consol petit, ben petit, fou per a Tom de trobar-se tot sol en perill! El tenir-hi companyia hauria estat una sensible millora, va pensar.