L'aventura del dia turmentà poderosament els somnis de Tom, aquella nit. Quatre vegades ficà la mà en aquell ric tresor, i quatre vegades se li convertí en no-res entre els dits, en desapoderar-se d'ell el son, en recordar-li el desvetllament l'aspra realitat de son infortuni. Tot jaient, a la matinada, recordava els passos de la seva gran aventura, i reparà que semblaven curiosament velats i llunyans, una mica com si haguessin succeït en un altre món, o fossin de qui-sap-lo temps. Després se li acudí que la mateixa gran aventura podia ésser un somni! Hi havia un argument molt fort a favor d'aquesta idea, i era que la quantitat de moneda que havia vist era molt massa gran per a ésser real. Mai no havia vist sinó cinquanta dòlars amuntegats al davant seu, i, com tots els minyons de la seva edat i estament, imaginava que totes les referències a cents i a mils eren simples maneres fantàstiques de parlar, i que semblants quantitats no existien en el món. Mai no havia suposat per un moment que una quantitat tan gran com cent dòlars fos trobada, en veritable moneda, en possessió de ningú. Si les seves nocions de tresors amagats haguessin estat analitzades, haurien resultat consistir en un grapat de peces de deu cèntims, i uns quants picotins de peces vagues, esplèndides, incopsables.
Però els incidents de la seva aventura esdevingueren sensiblement més aguts i més clars, en anar refregant-los amb el seu magí, de manera que al cap de poca estona cregué que es decantava a la impressió que, al capdavall, podien no haver estat un somni. Aquesta incertesa havia d'ésser esvaïda. Es desdejunà amb una esgarrapada, i anà a trobar Huck. Huck seia damunt la borda d'una barca plana, amb els peus que li penjaven distretament dins de l'aigua i amb posat de gran melangia. Tom va decidir-se a deixar que Huck abordés el tema. Si no ho feia, aleshores, palesament, l'aventura no hauria estat altra cosa que un somni.
-Hola, Huck.
-Hola, tu.
Silenci per un minut.
-Tom, si haguéssim deixat les eines endiastrades a l'arbre mort, hauríem arreplegat el diner. Oh! No és cosa feresta!
-No és un somni, doncs; no és un somni! Tanmateix em plauria que ho fos. Mal m'escanyi, si no és veritat, Huck!
-Què és, això que no és un somni?
-Oh! Això d'ahir. Mig m'havia pensat que ho era.
-Somni! Si l'escala no s'hagués enfonsat, hauríeu vist si n'era gaire, de somni. Tota la nit hi he estat somniant, en aquest maleït espanyol d'ulls tapats que venia a haver-se-les amb mi cada vegada! Mal llamp l'arbori!
-No, que no l'arbori! Cal trobar-lo i trobar la pista del diner.
-Tom, ja no l'haurem mai. Un hom no té sinó una avinentesa d'arreplegar un munt com aquell, i l'hem perduda. Em sentiria bastant aclotellat, si l'hagués de veure a Joe, ça com lla.
-Bé, jo també; però m'agradaria de veure'l, tanmateix, i seguir-li la pista fins al seu Número 2.
-Número 2, sí, aquest és. Hi he estat pensant, en això; però no en puc treure l'aigua clara. Què us penseu que és?
-Poc ho sé: és massa pregon. Escolteu, Huck: potser és la xifra d'una casa.
-Angela!... No, Tom, no és això. I, si ho és, no és en aquest escrupoló de poble: no n'hi ha, de xifres, aquí.
-Sí, teniu raó. Deixeu-me pensar un minut. Ah!... És la xifra d'una cambra... en una taverna: sabeu?
-Oh! Aquest, és el truc! Només hi ha que dues tavernes: podem esbrinar-ho tot seguit.
-Espereu-vos aquí, Huck, fins que jo torni.
Tom se n'anà tot d'una. No li interessava, la companyia de Huck a les bandes públiques. Estigué fora dos quarts. Trobà que a la millor taverna, el Número 2 havia estat ocupat de qui-sap-lo temps per un jove advocat, i ho estava encara. En la casa més senzilla, el fill del taverner digué que el Número 2 estava tancat a totes hores, i que mai veia que ningú hi entrés o n'eixís si no era de nit; no sabia que hi hagués cap motiu especial per a aquest estat de coses; sentia una mica de tafaneria, però bastant feble; s'havia explicat la major part del misteri amb la idea que a la cambra hi «sortia por», i havia reparat que hi havia llum la nit abans.
-Això és el que he esbrinat, Huck. Em penso que aquest és el Número 2 que empaitem.
-Em penso que l'és, Tom. I, ara, què farem?
-Deixeu-me pensar.
Tom pensà d'allò més estona. Després va dir:
-Ja us ho diré. La porta del darrera d'aquell Número 2 és la porta que dóna al caminet sense eixida que hi ha entre la taverna i el clos atrotinat del dipòsit de rajoles. Vós agafareu totes les claus de portes que pogueu trobar, i jo afanaré totes les de la tieta, i la primera nit fosca que faci hi anirem i les provarem. I penseu a sotjar l'Indi, perquè digué que es deixaria caure al poble i espiaria els encontorns, cercant l'avinentesa de revenjar-se. Si el veieu, el seguireu; i si no va a aquell Número 2, és que l'indret no és aquell.
-En nom de Déu! Poc en tinc cap taleia, d'anar-li al darrera!
-Oh! Serà de nit, ben segur. Ni tan solament us podrà veure; i, si us veiés, potser no pensaria res de mal.
-Bé, si és ben fosc em sembla que la hi seguiré, la pista. No vull... no vull... Ho provaré.
-Em jugo qualsevol cosa que el seguireu, si hi ha fosca, Huck! Ves, podria descobrir que no hi havia manera de revenjar-se, i anar-se'n de dret cap al diner.
-Oi, Tom, oi. El seguiré, sí, malvinatge!
-Això és parlar! No us acovardiu, Huck, que jo no m'acovardiré.