LES AVENTURES DE TOM SAWYER

   CAPÍTOL XXIII

   A la fi, l'ensopida atmòsfera fou remoguda, i ben vigorosament. La causa per assassinat comparegué al tribunal. Tot seguit esdevingué el tema de totes les converses del poblet. Tom no pogué alliberar-se'n. Cada referència a l'assassinat li esgarrifava el cor, perquè la seva consciéncia contorbada i les seves temences gairebé el persuadien que aquelles observacions eren dites al seu devora com a provatures. No sabia còm era que ell hagués pogut infondre sospites de saber cap cosa de l'assassinat, però tanmateix no podia romandre tranquil en mig d'aquell parloteig. Sentia calfreds contínuament. S'endugué Huck a una banda solitària per tenir-li una conversa. Li seria d'algun alleujament el descloure la boca una estoneta, el partir-se la càrrega de l'infortuni amb un altre malaurat. A més, necessitava assegurar-se que Huck havia romàs discret:

   -Huck: n'heu parlat a ningú, d'allò?

   -De què?

   -Ja ho sabeu, de què.

   -Oh! Natural que no.

   -Ni una paraula?

   -Ni una paraula tota sola: així Déu me valgui. Per què ho demaneu?

   -Oh! En tenia por.

   -Ves, Tom Sawyer: poc viuríem dos dies si la cosa fos esbrinada. Massa ho sabeu això.

   Tom es sentí més reconfortat. Després d'una pausa:

   -Huck, ningú podria fer-vos parlar: oi que no?

   -Fer-me parlar? Ves, si em passés pel cap que aquell dimoni de mestís m'ofegués, aleshores podríeu fer-me parlar. No hi ha altra manera.

   -Bé, tot marxa, doncs. Em penso que no hi ha perill, mentre no ens llevem el cadenat de la boca. Però, jurem-ho altra vegada, tanmateix. És més segur.

   -Ja hi firmo.

   Així, doncs, juraren de bell nou, amb paoroses solemnitats.

   -De què garlen, Huck? He sentit que en deien qui-sap-les coses.

   -Garlar? Bé, tot és Muff Potter per aquí i Muff Potter per allí. Em fa suar, sense repòs: així és que de vegades he d'amagar-me.

   -És la mateixa història dels que em volten. Em penso que està perdut. No us fa pena per ell, de vegades?

   -Gairebé sempre, gairebé sempre. És un home tot mesquinot, però que mai ha fet res per fer mal a ningú. No el veureu sinó pescar una mica per haver diners i embriagar-se, i fa el tabalot en gran manera; però, Senyor, això tots ho fem: si més no, la major part, àdhuc predicadors i gent per l'estil. Però té coses de bona jeia: una vegada em donà mig peix, quan no en tenia prou per a dos; i una pila de vegades em va fer costat quan les coses m'anaven de mal borràs.

   -Oh! I a mi va adobar-me estels, Huck, i va posar-me hams a la canya. M'agradaria que l'en poguéssim treure, d'allí.

   -Ui! Poc en trauríem, Tom! I a més, no li fora cap bé: l'engarjolarien altra vegada.

   -Sí, és clar, que ho farien. Però m'enquimera de sentir-los quan el malmenen com si fos un mal esperit, no havent fet res: vet aquí.

   -A mí també, Tom, mala negada! Els sento dir que és el facinerós que té més posat de sanguinari en tota la contrada, i que s'estranyen que no l'haguessin penjat abans.

   -Sí, així parlen de dia i de nit. Jo els he sentit dir que si el deixessin anar el linxarien.

   -I ho farien, talment.

   Els minyons conversaren bella estona, però això els donà poc reconfort. En venir l'hora baixa es trobaren rondant pel veïnatge de la presoneta isolada, potser amb una indefinida esperança que s'esdevindria quelcom que remogués llurs dificultats. Però res no esdevingué: semblava que no hi hagués àngels ni fades que s'interessessin per aquell captiu sense ventura.

   Els minyons feren allò que havien fet ben sovint altres vegades: anaren a la reixa de la cel·la, i donaren a Potter tabac i mistos. Estava a la planta baixa i no hi havia guardes.

   La seva gratitud per llurs presents, cada vegada els havia punyit la consciència: aquesta vegada els punyí més endins que mai. Es sentiren covards i traïdors fins al darrer grau quan Potter digué:

   -Heu estat força, força bons amb mí, vailets: força més que ningú més del poble. I no me n'oblido, no. Tot sovint em dic a mi mateix, dic: -«Jo solia adobar tots els estels i les coses dels minyons, i mostrar-los on eren les bones bandes de pescar, i els era tan amic com podia, i ara tots han oblidat el vell Muff en el seu trencacoll; però Tom no, i Huck no: ells no l'han oblidat- dic, -i jo no els oblido a ells!» Bé, minyons: he fet una mala, mala cosa. Estava pet i amb el cervell trasbalsat, aleshores: aquesta és la única manera que jo tinc de capir-ho; i ara el meu cos haurà de brandar per aquesta cosa, i és just. Just; i és la millor cosa que pot passar, també, em penso; o ho espero, tanmateix. Bé, no en parlem, no us embriagueu mai, i així no vindreu mai per aquests topants. Poseu-vos una mica més cap a ponent. Així, això és: és un reconfort de primera el veure cares amigues quan un hom ha anat a raure en aquesta femta de trencacolls; i no en vénen d'altres sinó les vostres. Bones cares amigues, bones cares amigues! Enfileu-vos l'un damunt l'altre, i deixeume-les tocar. Així, deu-me la mà: les vostres mans passaran entremig de les barres, però les meves són massa grosses. Mans petites i febles... però han ajudat qui-sap-lo a Muff Potter, i l'ajudarien més si poguessin.

   Tom féu via cap a casa tot desolat, i els seus somnis d'aquella nit xarbotaren d'horrors. L'endemà i l'endemà passat rondà vora el Tribunal, mogut per un impuls gairebé irresistible a entrar-hi, però forçant-se per romandre a fora. A Huck li passava el mateix cas. S'evitaven estudiadament l'un a l'altre. Tots dos vagarejaven a distància, de tant en tant; però la mateixa sinistra fascinació els feia tornar al cap de poca estona. Tom pegava llambregades quan els badocs eixien calmosament de la cambra del Tribunal; però invariablement sentía noves aflictives: les xarxes s'estrenyien, més i més implacables, al volt del pobre Potter. A la fi del segon dia, el parloteig del poble comentava com romania el testimoni de Joe l'Indi ferm i inexpugnable, i no hi havia el menor dubte sobre quín fora el veredicte del Jurat.

   Tom romangué a fora fins a una hora ben tardana, i se n'anà al llit atravessant la finestra. Son estat era d'una paorosa exaltació. Passaren hores abans que acluqués els ulls. Tot el poble s'acorruà cap a la cambra del Tribunal al matí següent, perquè aquell havia d'ésser el gran dia. Ambdós sexes estaven gairebé igualment representats en l'auditori atapeït. Després d'una llarga espera, el Jurat entrà d'un rengle. Poc temps després, Potter, pàl·lid i esmaperdut, temorenc i desemparat, fou introduït, fermat amb cadenes, i l'assegueren allà on tots els esguards tafaners poguessin veure'l. Situació no menys assenyalada era la de Joe l'Indi, estòlid com sempre. Hi hagué una altra pausa, i després el jutge arribà, i el xerif proclamà l'obertura del Tribunal. Seguiren els murmuris de costum entre els curials, i l'arreplegament de papers. Aquests detalls, i les dilacions que els acompanyaven, elaboraven una atmòsfera preparatòria tan impressionant com fascinadora.

   En acabat, hom cridà un testimoni, el qual declarà que havia trobat Muff Potter rentant-se en el rierol, a primera hora, el dia que l'assassinat fou descobert, i que immediatament es féu escàpol. Després d'algunes preguntes, el curial de l'acusació digué:

   -Adreceu-vos al testimoni.

   El presoner aixecà sos ulls per un moment, però tornà a acalar-los quan son curial digué:

   -No tinc preguntes a fer.

   El següent testimoni establí la troballa del ganivet vora el cadàver. El curial de l'acusació digué:

   -Adreceu-vos al testimoni.

   -No tinc preguntes a fer- replicà l'advocat de Potter.

   Un tercer testimoni jurà que havia vist tot sovint el ganivet en possessió de Potter.

   -Adreceu-vos al testimoni.

   El curial de Potter declinà d'interrogar-lo.

   Les cares de l'auditori començaren de traslluir el tedi. Volia el curial tirar per la borda la vida de son client, sense cap esforç?

   Cada detall de les perjudicadores circumstàncies esdevingudes al cementiri, en aquell matí que tots els presents recordaven tan bé, fou declarat per testimonis fefaents; però cap d'ells no fou contraexaminat pel curial de Potter. La perplexitat i descontent de l'auditori es manifestà en murmuris i determinà un reny del Tribunal. El curial de l'acusació digué aleshores:

   -Mitjançant el jurament d'uns ciutadans, la simple paraula dels quals està damunt tota sospita, hem anat nuant aquest crim paorós, sense deixar possibilitat de dubte quant al dissortat presoner que hi ha a la barra. Ens dem per satisfets.

   Al pobre Potter se li escapà un gemec, i es posà la cara entre les mans, i gronxà son cos blanament d'ací d'allí, mentre regnava un penós silenci dins la cambra. Molts d'homes es sentiren commoguts, i la compassió de moltes dones es palesà en llàgrimes. El curial de la defensa s'aixecà i digué:

   -Vostre Honor: En les nostres observacions fetes a l'inici d'aquesta causa, prefiguràrem el nostre propòsit de demostrar que el nostre client realitzà aquesta feta paorosa trobant-se sota la influència d'un orb, irresponsable deliri produït per la beguda. Hem canviat de parer; la nostra defensa serà una altra.

    I, adreçant-se al dependent: -Féu venir Tomàs Sawyer.

   Un pasme intrigat es desvetllà en tota cara de l'auditori, sense exceptuar la de Potter. Totes les mirades es clavaren amb meravellada atenció en Tom quan ell s'aixecà i prengué son lloc a la plataforma. El minyó semblava prou esverat, perquè tenia qui-sap-la por. El jurament fou administrat.

   -Tomàs Sawyer: on éreu, el 17 de juny, als volts de la mitja nit?

   Tom donà una llambregada a la cara ferrenya de Joe l'Indi, i no pogué moure la llengua. Semblava que l'auditori es contingués l'alè, però les paraules refusaven de venir. Al cap d'una breu estona, tanmateix, el minyó recobrà una mica de la seva força, i aconseguí de posar-ne abastament en la seva veu perquè una part de l'auditori sentís:

   -Al cementiri!

   -En veu una mica més alta, si us plau. No tingueu por. Ereu...

   -Al cementiri.

   Un somriure de menyspreu passà ràpidament per la cara de Joe l'Indi.

   -Ereu gens a la vora de la tomba de Horse Williams?

   -Sí, senyor.

   -Parleu una mica més alt. A quína distància n'éreu?

   -Tan a la vora com n'estic de vós.

   -Estàveu amagat o no?

   -Estava amagat.

   -On?

   -Darrera els oms que hi ha al caire de la tomba.

   Joe l'Indi féu un moviment gairebé imperceptible.

   -Hi havia algú, amb vós?

   -Sí, senyor. Vaig anar-hi amb...

   -Espereu, espereu un moment. No importa que digueu el nom del vostre company. Ja el farem comparèixer a l'hora que pertoqui. Portàveu alguna cosa?

   Tom vacil·lava i semblava tot confós.

   -Parleu, fill meu: deixeu de banda tota desconfiança. La veritat sempre és respectable. Què portàveu?

   -Només que un... un... gat mort.

   Hi hagué una onada d'alegria, que el Tribunal reprimí.

   -Mostrarem l'esquelet d'aquell gat. Ara, fill meu, digueu-nos tot el que esdevingué: digueu-ho a la vostra manera, digueu-ho ben bé tot, i no tingueu por.

   Tom començà, vacil·lant a la primeria; però, a mesura que el tema l'anava encalentint, ses paraules brollaven amb creixent facilitat. Als pocs moments va aturar-se tot renou, fora de la seva veu. Tothom el mirava de fit a fit; l'auditori, bocabadat i amb l'alè contingut, estava suspès de les seves paraules, oblidant-se del temps que passava, arrabassat per la tètrica fascinació de la història. La tensió imposada a l'emoció continguda arribà a son apogeu quan el minyó digue:

   -I, mentre el doctor brandava la post i Muff Potter queia, Joe l'Indi saltà amb el ganivet i...

   Crac! Ràpid com el llamp, el mestís saltà des de una finestra, havent-se fet pas entre els que li estaven en front, i desaparegué!