Aquest era el gran secret de Tom: el pla de tornar a casa amb els seus germans pirates i assistir a sos propis funerals. Havien vogat cap a la ribera del Missuri en una corredora, el dissabte, quan ja era fosc, desembarcant cinc o sis milles més avall del poblet i havien dormit al bosc, al caire del poblet, gairebé fins a trenc de dia, i aleshores haven lliscat a través de camins i carrerons on daven els darreres de les cases; i acabaren llur son a la tribuna de la l'església, entre un caos de bancs invàlids.
Al desdejuni, el dilluns al matí, la tia Polly i Mary estigueren molt amoroses envers Tom, i molt atentes a tot allò que li calia. Hi hagué una quantitat de conversa inacostumada. En mig d'ella digué la tia Polly:
-Bé, no diré que no fos una bella facècia, Tom, d'anguniar a tothom gairebé una setmana mentre vosaltres us divertíeu; però és llàstima que fóssiu tan dur de cor que em féssiu patir a mi d'aquesta manera. Si podíeu venir en una corredora per assistir al vostre funeral, hauríeu pogut deixar-vos caure aquí i dar-me una entresenya o altra que no éreu mort, sinó que us havíeu escapat només.
-Sí, hauríeu hagut de fer-ho, Tom- digué Mary -I em penso que ho hauríeu fet si us hagués passat pel magí.
-Ho hauríeu fet, Tom?- digué la tia Polly, amb la cara il·luminada de daler. -Digueu-ho, ara; ho hauríeu fet si us hagués passat pel magí?
-Jo... bé, no ho sé. Això ho hauria fet malbé tot.
-Tom, em pensava que m'estimàveu el que calia per a fer-ho- digué la tia Polly amb un to dolorit que angunià al minyó. -Sempre hauria estat alguna cosa que jo us hagués importat a bastament per a pensar-hi, encara que no ho haguéssiu fet.
-Bé, tieta, no hi ha mala intenció- pledejà Mary. -Tot ve d'aquest geni de Tom, sempre atarantat: agafa tanta embranzida que mai no pensa en res.
-Encara és més llàstima. Sid hi hauria pensat. I Sid hauria vingut i ho hauria fet, tanmateix. Tom, girareu els ulls enrera, algun dia, quan sigui massa tard, i us sabrà greu de no haver pensat una mica més en mi, quan us hauria costat tan poca cosa.
-Tieta, ja ho sabeu, que penso en vós- digué Tom.
-Ho coneixeria millor si traspués en els vostres actes.
-Voldria que se m'hagués acudit- digué Tom amb una inflexió de penediment; -però us vaig somniar fet i fet. Això és alguna cosa: oi?
-No gaire: un gat també ho fa ; però val més això que res. Què vau somniar?
-Bé doncs: el dimecres a la nit vaig somniar que sèieu per allí, vora el llit, i Sid seia vora la caixa, i Mary al seu costat.
-Bé, així ho férem. Així ho fem sempre. Em plau que els vostres somnis puguin arribar a pendre's tot aquest mal de cap per nosaltres.
-I vaig somniar que la mare de Joe Harper era aquí.
-Ves! i hi era, aquí! Vau somniar cap altra cosa?
-Oh! Una pila! Però ara tot plegat és tan confós!...
-Bé, mireu de fer memòria. No podeu?
-Em sembla, ça com lla, que el vent... el vent apagà...apagà...
-Coratge, Tom! El vent va apagar una cosa! Endavant!
Tom apretà els dits damunt el front durant un afanyós minut, i després digué:
-Ja ho tinc! Ja ho tinc! Va apagar la candela!
-Déu me val! Endavant, Tom, endavant!
-I em sembla que vós diguéreu: «-Ves, jo diria que aquesta porta...»
-Endavant, Tom!
-Deixeu-m'ho estudiar un moment... només un moment. Oh, sí!... Vau dir que crèieu que la porta era oberta.
-Tan cert com que sóc aquí asseguda, ho vaig dir! Veritat, Mary? Endavant.
-I després... i després... Bé, no n'estic cert, però em sembla com si haguéssiu manat a Sid que se n'anès i...i...i...
-I què? I què? Què li vaig fer fer, Tom? Què li vaig fer fer?
-Li vau fer fer... li vau... Oh! El vau fer callar!
-O Laudes i Matines! Mai no havia sentit una cosa així en tota la vida! No em digueu mai més que en això dels somnis no hi ha cosa vera. Sereny Harper sabrà aquesta feta abans que jo sigui més vella d'una hora. M'hauria plagut de veure-la confrontada amb això, a ella que diu tantes ximpleries sobre les supersticions. Endavant, Tom!
-Oh! Tot va tornant-se clar com el dia, ara. Després diguéreu que jo no era dolent, que només era atarantat i tabalot, i que jo no tenia més responsabilitat que... que... em penso que vau dir un cavallet o alguna cosa per l'istil.
-I així fou! Bé! Senyor, Déu meu! Endavant Tom!
-I després començàreu de plorar.
-Oi, oi. No era la primera vegada, però. I després...
-Després la senyora Harper començà de plorar, i digué que Joe era igual, i que li sabia greu d'haver-lo fuetejat per haver-se begut la llet que ella mateixa havia llençat...
-Tom! L'Esperit era damunt vostre! Estàveu profetitzant... Això és el que fèieu! Laudes i Matines!... Endavant, Tom!
-Després Sid digué... digué...
-No crec haver dit res- va fer Sid.
-Sí, sí, que vau parlar, Sid- digué Mary.
-Calleu vosaltres, i Tom que vagi dient! Què digué, Tom?
-Digué... em sembla que digué que esperava que jo em trobava millor on era, però que si m'hagués portat millor en algunes coses...
-No ho sentiu, això? Són les seves mateixes paraules!
-I vós el vau fer callar amb un rebuf.
-Ja ho crec, que sí! Devia haver-hi un àngel, allí. Hi havia un àngel, en algun indret!
-I la senyora Harper digué que Joe l'havia assenyalada amb un piula, i vós parlàreu de Pere i el mata-xacres...
-Tan cert com que ara respiro!
-I després hi hagué una mala fi de conversa sobre l'escorcoll del riu causat per nosaltres, i el funeral que hi havia d'haver diumenge; i després vós i la vella senyoreta Harper us abraçàreu i ploràreu, i ella se n'anà.
-D'aquesta manera va succeir! D'aquesta mateixa manera, tan cert com jo estic aquí asseguda. Tom, no podríeu dir-ne més si ho haguéssiu vist! I, en acabat, què més? Endavant, Tom.
-Després vaig pensar que pregàveu per mi; i us vaig poder veure i vaig sentir totes les paraules que dèieu, i us en vau anar al llit; i jo estava tan adolorit que vaig agafar un tros d'escorça de sicomor i vaig escriure-hi: «No som pas morts; no més som lluny, fent de pirates»: I el vaig posar damunt la taula, vora la candela; i després fèieu una cara de tanta de bondat, ajaguda al llit i ben adormida, que vaig pensar que anava i em decantava damunt vostre i us besava.
-Això vau fer, Tom? Això, vau fer? Pèr això sol us ho perdono tot.- I agafà el minyó en una abraçada esclafadora, dins la qual ell es sentí el més abjecte dels criminals.
-Molt amorós, encara que només era que un somni- monologà Sid, oint-se'l amb prou feines.
-Quietud, Sid: un hom fa allò mateix en somnis que faria estant despert. Aquí hi ha una grossa poma de Milum que us havia reservat, Tom, per si mai més éreu trobat. I ara aneu a l'escola. Estic tota agraïda al bon Déu i Pare de tots nosaltres per haver-vos recobrat; Ell és pacient i clement per als qui creuen en Ell i serven la seva paraula, encara que la Bondat divina sap que jo sóc indigna; però, si només els dignes rebessin la seva benedicció i fossin a aixopluc de la seva mà en les bandes alteroses, ben pocs somriurien aquí baix, o entrarien mai dins el seu repòs quan la llarga nit fou arribada. Aneu, Sid, Mary, Tom, eixiu: ja m'heu fet nosa massa estona.
Els minyons eixiren cap a l'escola, i la vella senyora anà a fer una visita a la senyora Harper, a triomfar de son realisme amb el somni meravellós de Tom. Sid tenia massa seny per a confegir el pensament que duia al magí en deixar la casa. El pensament era aquest:
-Això amb prou feines se sosté: un somni tan llarg com aquest, sense cap errada!
Quín heroi s'havia fet ara, Tom! Poc anava a salts i gambades, sinó que es movia amb un digne estarrufament, com esqueia a un pirata que sabia que l'esguard públic era damunt ell. I talment hi era. Ell procurà de no dar entenent que veia les mirades o sentia les dites quan passava; però li eren sucre i mel. Nois més petits ramadejaven a sos talons, tan ufanosos d'ésser vistos amb ell i d'ell tolerats com si es tractés del timbaler que obre la processó, o l'elefant que condueix una col·lecció de feres cap al poble. Els minyons de son mateix volum feien veure que no sabien que se n'hagués anat; però tanmateix l'enveja els consumia. Haurien donat qualsevol cosa per tenir la seva pell bruna, colrada, i la seva anomenada resplendent; i Tom no s'hauria privat d'una i altra per tot un circ.
A l'escola, els infants feren tantes bocades d'ell i de Joe, i els lliuraren amb l'esguard una admiració tan eloqüent, que els dos herois no trigaren a esdevenir insufriblement enravents. Començaren de dir llurs aventures als oïdors famolencs... però només començaren: no era cosa que probablement tingués una fi, havent-hi imaginacions com les llurs per a proveir el material. I, finalment, quan desembutxacaren les pipes i donaren el tomb traient serenes bufades arribaren al cim mateix de la glòria.
Tom decidí que ara es faria independent de Becky Thatcher. Amb la glòria n'hi havia prou. Viuria per a la glòria. Ara que ell era una persona assenyalada, potser voldria fer les paus. Bé, que ho provés: ja veuria com ell podia ésser tan indiferent com d'altres persones. Al cap de poc, ella arribà. Tom pretengué que no la veia. S'allunyà i es reuní a un grup de nois i noies, i començà de parlar. Aviat hagué esment que ella posava travetes d'ací d'allà amb cara encesa i ulls bellugadissos, fent veure que estava aqueferada en la percaça de companyons d'escola, i fent esgarips, de tant riure, quan aconseguia una captura; però Tom reparà que ella sempre feia les seves captures en son veïnatge, i que semblava pegar a gratcient una llambregada en direcció seva, en aquells instants, tanmateix. Això afalagà tota la ufanosa vanitat que ell arrecerava: així és que, per compte de captivar-lo això, féu sinó enravenar-lo més i augmentar la seva diligència en fer per manera de no trair que ell sabia que ella era a prop. Aviat deixà córrer, ella, el fer l'alosa, i es mogué per aquells voltants irresoluda, sospirant una o dues vegades i llambregant furtivament i dalerosament envers Tom. Després observà que ara Tom enraonava amb més privadesa a Amy Lawrence que a ningú més. Sentí una punyida dolorosa, i esdevingué inquieta i contorbada al mateix temps. Provà d'allunyar-se, però els seus peus eren traïdors, i, en lloc d'obeir-la, la portaren al grup. Becky digué a una noia, gairebé arran de Tom, amb fingida vivacitat:
-I ara, Mary Austin! Dolenta! Per què no vinguéreu a l'escola del diumenge?
-Sí, que vaig anar-hi: no em veiéreu?
-Ai, ai! No!... Hi éreu? On sèieu?
-Era a la classe de la senyoreta Peters, on sempre vaig. Jo sí, que us vaig veure.
-Sí? Bé és estrany que no us veiés. Volia parlar-vos de la forada.
-Oh! És divertit, això! Quí convida?
-La mamà me'n deixa fer una.
-Oh! Molt bé. Espero que m'hi deixarà anar.
-Oh! Ben cert. La forada es fa per a mi. Hi deixarà ésser a tothom que jo vulgui, i jo us hi vull.
-És tan bonic, sempre, una forada! Convidareu totes les noies i nois?
-Sí, a tothom que em sigui amic... o me'n vulgui ésser - I llucà d'allò més furtivament a Tom. Però ell enraonava a tot drap amb Amy Lawrence sobre la paorosa tempesta de l'illa, i li deia com el llamp esfondrà el gran sicomor «fent-ne estelles», mentre ell «n'estava a uns quants pams».
-Oh! Puc venir?- digué Gràcia Miller.
-Sí.
-I jo?- saltà Sally Rogers.
-Sí.
-I jo també?- féu Susy Harper. -I Joe?
-Sí
I així d'altres, amb alegres picaments de mans, fins que tot el grup hagué demanat invitacions, fora de Tom i de Amy. Aleshores Tom es girà cap enfora fredament, enraonant encara i enduent-se'n Amy. Els llavis de Becky tremolaren i les llàgrimes entelaren sos ulls. Amagà aquests senyals amb joia forçada i continuà parlotejant; però l'animació havia fugit de la forada, aleshores, i de tota altra cosa. Becky se n'anà tan aviat com pogué, i s'amagà, i s'abandonà a allò que el seu sexe nomena «un bon plor». Després s'assegué tota consirosa, amb l'orgull ferit, fins que sonà la campana. S'alçà aleshores, amb un tret venjatiu en sos ulls, i sacsejà les seves trenes i digué que ja sabia el què li pertocava fer.
A la suspensió de classes, Tom continuà el seu enamoriscament amb Amy, ple de joiosa ufana. I es mantingué a la deriva en aquells volts, per trobar Becky i lacerar-la amb aquella representació. A la fi va sotjar-la, però l'argent viu de son termòmetre baixà de cop i volta. Era Becky asseguda còmodament en un branquet, darrera el casal de l'escola, tot mirant un llibre d'imatges amb Alfred Temple; i tan ataleiats hi estaven, i llurs caps eren tan pròxims damunt el llibre, que no semblaven adonar-se de cap cosa del món exterior. Roent gelosia arborà les venes de Tom. Començà d'odiar-se a sí mateix per haver bandejat l'avinentesa que Becky li havia ofert per reconciliar-se. Es digué a sí mateix beneit, i tots els noms desplaents que pogué imaginar. Necessitava plorar, de despit. Amy anava parlotejant alegrement, mentre caminaven, perquè tot el seu cor cantava; però la llengua de Tom havia perdut el seu ofici. No sentí el que anava dient Amy; i cada vegada que ella s'aturava esperant què diria, ell no feia sinó tartamudejar un assentiment d'allò més matusser, tan aviat escaient com no. Anà donant voltes i més voltes amb Amy per darrera el casal de l'escola, per tal d'abrandar sos ulls amb l'odiós espectacle. No se'n sabia estar. I l'enfollia de veure, com es pensava veure, que Becky Thatcher ni una sola vegada sospités que ell es trobava en el món dels vivents. Però ella el veia, tanmateix, i sabia que guanyava en la lluita, ça com llà, i estava contenta de veure'l sofrir com ella havia sofert.
El feliç parloteig d'Amy esdevingué intolerable. Tom es referia coses de les quals havia de captenir-se, coses que calia fer; i el temps volava. Però era endebades; la noia seguia refilant. Tom va pensar:
-Oh! L'endiastrada! No me'n lliuraré mai més!
A la fi, li calgué captenir-se d'aquelles coses; i ella digué, sense artifici, que seria «per aquests volts» en plegar-se l'escola. I ell cuità a allunyar-se, odiant-la per aquella sol·licitud.
-I no havia d'ésser cap altre noi!- pensà Tom, xerricant de dents. -Cap altre noi de tot el poble, sinó aquest clenxinat de Sant Lluís que es pensa vestir amb tanta d'elegància i ésser aristòcrata! Oh! Molt bé. Jo us vaig clavar una pallissa el primer dia que veiéreu aquest poble, mestre, i us en clavaré una altra! Espereu que us ensopegui fora d'aquí! Us atraparé i...
I, tot caminant, feia el moviment d'apallissar un noi imaginari, dant cops de puny a l'aire i puntades de peu, traient-li un ull.
-Oh! La cosa marxa: oi? Heu cridat abastament: oi? Ara vejam si això us serveix de lliçó.
I així la pallissa imaginària acabà a satisfacció seva.
Tom fugí a casa al migdia. La seva consciència no hauria comportat una gota més de l'agraïda felicitat d'Amy, i la seva gelosia no hauria pogut sofrir més altra dissort. Becky continuà la seva inspecció de imatges amb Alfred; però, com que els minuts anaven desfilant i Tom no compareixia a sofrir, son triomf començà d'ennuvolar-se i perdé interès. Després vingué la gravetat, la ment vagarívola, i després melangia. Dues o tres vegades posà la mà a l'orella en oir una passa; però era una falsa esperança: Tom no comparegué. A la fi esdevingué tota desolada, i desitjà de no haver portat la cosa tan enllà. Quan, veient el pobre Alfred que estava per perdre-la, i no sabent còm era, anava exclamant: -Oh! Aquí n'hi ha una de bonica! Mireu aquesta!- ella perdé la paciència, a la fi, i digué:
-Oh! No em carregueu més! Tant se me'n dóna, de vós.- I esclatà en llàgrimes, i s'aixecà i emprengué sa via.
Alfred se n'anà al seu costat, i es proposava de fer per manera de reconfortar-la; però ella digué:
-Aneu-vos-en: deixeu-me sola, si podeu. No us puc sofrir!
El minyó, doncs, s'aturà, demanant-se quína en devia haver fet (perquè ella havia dit que miraria les imatges tota la migdiada); i ella seguí son camí, plorant. Aleshores Alfred se n'anà tot pensívol cap a la escola deserta. Es sentia humiliat i enfurit. Fàcilment descobrí el tirany de la veritat: la noia l'havia fet servir de ninot per esplaiar el despit que li havia causat Tom Sawyer. Son odi contra Tom estigué lluny de minvar, en acudir-se-li aquest pensament. Desitjà que se li acudís alguna manera de crear mals de cap a aquell noi, sense arriscar-s'hi gaire ell mateix. El llibre de lectura de Tom caigué sota sos ulls. Veu's aquí una avinentesa per a ell. Obrí tot satisfet la lliçó de la tarda, i escampà tinta per la pàgina.
Becky, que dava una ullada a l'interior de l'escola en aquell moment, per una finestra del darrera d'ell, veié l'acció i passà de llarg, sense descobrir-se. Se n'anà cap a casa, aleshores, proposant-se de trobar Tom i dir-l'hi: Tom ho agrairia, i llurs encaparraments serien guarits. Abans que fos a mig camí de casa, havia canviat de parer. La memòria de com l'havia tractada Tom quan ella parlava de la seva forada vingué a coure-li de bell nou, i l'ompli de vergonya. Resolgué de deixar-lo fuetejar per compte del llibre espatllat, i, de passada, odiar-lo per sempre més.