El matí del dissabte havia vingut, i tot el món estiuenc era brillant i gerd, i desbordant de vida. Hi havia una cantúria en cada cor, i, si el cor era jove, la música eixia als llavis. Hi havia joia en cada rostre, i primavera en cada pas. Els arbres «de la llagosta» (1) eren en plena florida, i la fragància de les flors omplia l'aire. Cardiff Hill, més enllà del poblet i damunt ell, estava tot verd de vegetació, i queia a prou distància per a semblar una Terra Paradisíaca, somniosa, sossegada i invitadora.
Tom aparegué per la vorera, amb una galleda de blanc i una brotxa; i l'alegria fugí de la natura i una pregona melangia s'establí en son esperit. Trenta yardes d'un clos dilatat, de nou peus d'altura! Li semblà que la vida era tota buida, i l'existència una simple càrrega. Tot sospesant, enfonsà la brotxa a la galleda, i la passà damunt la post del cim; repetí l'operació; va tornar-hi; comparà la insignificant llenca emblanqueïda, i segué damunt una caixa de fusta, tot descoratjat. Jim eixí de la porta fent gambades, amb una galleda de llauna, i tot cantant la cançó Les Noies de Buffalo. El portar aigua de la bomba municipal havia estat sempre feina odiosa a l'esguard de Tom, fins aleshores; però ara no li semblà el mateix. Va recordar que hi havia colles de gent a la bomba. Nois i noies, de blancs, de mulatos i de negres, hi estaven sempre esperant el torn, descansant, baratant joguines, barallant-se, espinyant-se, fent aldarull. I va recordar que, encara que la bomba no era sinó cent cinquanta yardes enfora, Jim mai no tornava amb una galleda d'aigua sinó passada una hora; i, així i tot, algú, generalment, havia d'anar-lo a cercar. Tom digué:
-Escolteu, Jim: jo aniré a cercar l'aigua, si vos emblanquineu una mica.
Jim bellugà el cap, i digué:
-No puc, senyoret Tom. La vella senyora em digué que anés i portés aquesta aigua, i que no m'aturés a beneitejar amb ningú. I va dir que esperava que el senyoret Tom em demanaria que jo emblanquinés, i digué que jo toqués pirandó i tingués esment de la meva feina, i digué que ella vetllaria per l'emblanquinament.
-Oh! No en feu cabal, del que hagi dit, Jim. Ella sempre hi parla, així. Deu-me la galleda: no estaré fora sinó un minut. Ella no ho sabrà.
-Ah! No puc, senyoret Tom. La vella senyora em faria un cap nou. Ben cert que me'l faria.
-Ella! Ella mai apallissa ningú: tusta el cap d'un hom amb el didal. I qui se n'encaparra d'això? Voldria saber-ho. Parla qui-sap-lo, però el parlar no fa mal: almenys no en fa si no es posa a gemegar. Jim, us donaré una bala! Us donaré una bala bona i blanca.
Jim començà de vacil·lar.
-Bala blanca, Jim, i guanya sempre!
-Noi! És una cosa d'allò més bonica, a fe. Però, senyoret Tom, tinc una gran por de la vella senyora.
Tanmateix Jim no era més que humà: una atracció com aquella era massa forta per a ell. Deixà en terra la galleda i prengué la bala blanca. Al cap d'un minut anava, cames ajudeu-me, carrer avall, amb la seva galleda i una pruïja a l'esquena: Tom emblanquinava amb vigor, i la tia Polly es retirava del camp amb una sabatilla a la mà i el triomf en sos ulls.
Però l'energia de Tom no va durar gaire. Començà de pensar en la grifolda que s'havia proposat per aquell dia, i sos dols es multiplicaren. Aviat els nois en llibertat vindrien corrent, esmerçant-se en tota mena de delitoses expedicions; i en farien qui-sap-la riota, d'ell, perquè havia de treballar. Només el pensar-hi l'abrusava com un foc. Es tragué la seva mundanal riquesa i l'examinà: trossos de joguines, bales i escombraries; coses potser abastament per a comprar un canvi de feina, però no pas per a comprar tota una mitja hora de pura llibertat. Així, doncs, retornà sos minvats cabals a la seva butxaca, i abandonà la idea d'intentar la compra dels nois. En aquell moment, ombrívol i desesperat, una inspiració esclatà dins ell, no menys que una gran, magnífica inspiració.
Agafà la seva brotxa i es posà tranquil·lament a treballar. Ben Rogers comparegué tot seguit a la vista; el noi, entre tots els nois, del que ell havia temut la mofa. Ben caminava fent salts, bots i gambades; prova abastament que el seu cor era gai i les seves esperances esbarjoses. Menjava una poma, i feia a intervals un llarg i melodiós esgarip seguit d'un ding-dong-dong, ding-dong-dong, en to profund, perquè estava personificant un vapor. A mesura que s'anà atansant, apaivagà la seva celeritat, es posà al mig del carrer, es decantà d'allò més a estribor, i orsà feixugament, amb laboriosa pompa i minuciositat, perquè personificava el «Big Missouri», i es creia tenir un calat de nou peus d'aigua. Ell era vapor i capità, i campaner, tot plegat: així és que havia d'imaginar-se a sí mateix en sa pròpia coberta més alta, donant les ordes i executant-les.
-Pareu, mestre! Ning, ning, ning!- La marxa del vaixell gairebé s'extingí, i ell tirà cap amunt, a pleret, envers la vorera.
-Màquina endarrera! Ning, ning, ning!- Redreçà sos braços, i els posà tots enravenats per sos flancs avall.
-Màquina a babord! Ning, ning, ning! Xu, xx, xu, xu!- La mà dreta descrivia a l'ensems cercles majestuosos, perquè representava una roda de quaranta peus.
-Refermeu a estribord! Ning, ning, ning! Xu, xx, xu, xu!- La mà esquerra començà de descriure cercles.
-Pareu a estribord! Ning, ning, ning! Pareu a babord! Proa avant, decantant l'estribord! Para! Gireu de mica en mica! Ning, ning, ning! Xu, xu, xu! Etzibeu aquesta rellinga de gratil! De pressa, ara! Enfora l'amarra! Que esteu badant? Deu un tomb a la soca amb la corda! Feu-vos arran del moll, ara! Engegueu! Pareu la màquina, mestre! Ning, ning, ning! Xt! xt! xt! (fent anar la clau de prova).
Tom continuà emblanquinant: no feu cabal del vapor. Ben el mirà de fit a fit un moment, i després digué:
-Hi, hi! Esteu aquí estaqueta: no és veritat?
Cap resposta. Tom examinà son darrer toc amb l'esguard d'un artista. Després donà una altra suau escomesa a la seva brotxa, i examinà el resultat, com abans. Ben es posà al seu costat. A Tom la poma li feia venir salivera, però romangué quiet, sempre maldant. Ben digué:
-Hola, minyó! Us cal treballar: oi?
Tom es mogué sobtadament i digué:
-Ah! Sou vós, Ben? No me n'havia atalaiat.
-Sabeu? me'n vaig a nedar, jo. No us agradaria de poder venir? Però, és clar, més us estimeu treballar: oi? És clar, que us ho estimeu més.
Tom contemplà el minyó una estona, i digué:
-De què en dieu treball?
-Bé, no es feina, això?
Tom reprengué l'emblanquinament, i contestà amb negligència:
-Bé, potser que en sigui i potser que no en sigui. El que jo sé és que ve a la mida de Tom Sawyer.
-Oh! Escolteu: no voleu pas dar entenent que us agradi?
La brotxa continuava movent-se.
-Agradar-me? Bé, no sé per què no m'hauria d'agradar. És que un hom té la sort d'emblanquinar una tanca cada dia?
Això posà l'afer sota una nova llum. Ben va parar de rosegar la seva poma. Tom passà la brotxa exquisidament d'ací d'allí, reculà per a veure l'efecte, afegí un toc en aquest indret i aquell altre, i sospesà de bell nou l'efecte, mentre Ben li reparava cada moviment, i esdevenia més i més interessat, més i més absort. Al cap de poc digué:
-Escolteu, Tom: deixeu-me emblanquinar una mica.
Tom reflexionà: estava a punt de consentir, però canvià de determini.
-No, no; la tia Polly és molt mastegatatxes pel que fa a aquest clos (el de la banda del carrer, sabeu?); però, si fos el clos de la banda del darrera, a mi tant me fóra i a ella també. Sí, és molt mastegataxes, pel que fa a aquest clos: hom ha d'anar amb molt de compte: crec que no hi hauria un noi entre mil, i potser entre dos mil, que ho pogués fer de la manera que cal.
-Sí? De bo de bo? Oh! Vaja, deixeu-m'ho provar només: només una mica. Jo bé us ho deixaria fer, si vós fóssiu jo, Tom.
-Bé, a mi em plauria, indi honrat; però la tia Polly... Mireu, Jim volia fer-ho, però ella no li ha volgut consentir. Sid també volia fer-ho, però ella tampoc li ha volgut consentir. No veieu, ara, que estic lligat, en aquest punt? Si vós us emprenguéssiu el clos, i passés qualsevol cosa...
-Oh! Romansos! Tindré tant d'esment com vós mateix. Deixeu-m'ho provar. Escolteu... us daré el dintre de la poma.
-Bé, veureu... No, Ben: traieu-vos-ho del cap: tinc por...
-Us la daré tota!
Tom féu remissió de la brotxa amb repugnància en el rostre, però amb daler en el cor. I, mentre l'ex-vapor «Big Missouri» treballava i suava al sol, l'artista retirat seia damunt un barril, a l'ombra, a curta distància; deixava penjar les cames, mossegava la poma amb la boca plena, i planejava el carnatge de més innocents. No mancava material: més nois s'esqueien per alli, a cada estona: venien per a fer mofes, però romanien per emblanquinar. Poc abans que Ben estigués atuït, Tom havia baratat la nova avinentesa d'emblanquinar, a Billy Fisher, per un estel, sòlidament adobat; i quan aquest ja en tingué prou, Johnny Miller comprà de ser-hi, mitjançant una rata morta i un cordill per a fer-la giravoltar; i així successivament, hora darrera hora. I, quan hom arribà a mitja tarda, el pobre minyó miserable del matí estava literalment saturat de riqueses. Tenia, a més de les coses abans esmentades, dotze bales, part d'una mandolina, un tros d'ampolla blava per a mirar-hi a través, un canó de rodet, una clau que no servia per a obrir res, un bocí de guix, un tap de vidre d'una garrafa, un soldat de plom, un parell de capgrossos, sis coets, un gatet borni, un pom de porta, de llautó, un collar de gos (sense gos), el mànec d'un ganivet, quatre peces de pela de taronja i un vell marc de finestra fet malbé.
Havia tingut, mentrestant, una bona, bella estona ociosa, i qui-sap-la companyia... i el clos lluïa de tres capes de blanc! Si el blanc no li hagués arribat a mancar, hauria causat la fallida de tots els nois del poblet.
Tom es digué que aquest món, al capdavall, no era tan buit com això. Havia descobert una gran llei d'activitat humana, sense saber-ho: és a dir, que per fer que un home o un noi desitgin una cosa, només cal convertir la cosa en difícil d'atènyer. Si hagués estat un gran filòsof ple de saviesa, com l'autor d'aquest llibre, hauria capit aleshores que la feina consisteix en qualsevol cosa que un hom estigui obligat a fer, i que el joc consisteix en qualsevol cosa que un hom no estigui obligat a fer. I això l'hauria ajudat a compendre per què el fer flors artificials o maldar en el molí dels forçats és feina, mentre el jugar a bitlles o trescar pel Mont Blanc no és sinó divertiment. Hi ha rics senyors a Anglaterra que menen carruatges de passatgers, tirats per quatre cavalls, per espai de vint o trenta milles, en una ruta diària, a l'istiu, perquè el privilegi els costa una pila de diners; però, si els oferissin soldada pel servei, això el convertiria en feina, i ells aleshores el deixaríen córrer.
El minyó medità una estona sobre el canvi substancial que s'havia esdevingut en les seves mundanes circumstàncies, i després s'adreçà al quarter general, a retre comptes.