LES AVENTURES DE TOM SAWYER

   CAPÍTOL XXI

   S'acostaven les vacances. El mestre d'escola, sever en tota ocasió, esdevingué més sever i més exigent que mai, perquè volia que l'escola es lluís el dia dels exàmens. El seu regle i la seva fèrula ja estaven poques vegades en vaga: almenys entre els alumnes menors. Només els nois més grans, i les senyoretes de divuit i de vint, s'escapaven del fuet. Els fueteigs del senyor Dobbins eren d'alló més vigorosos, altrament; perquè, encara que son cap, sota la perruca, era perfectament calb i resplendent, acabava d'arribar a la mitja edat, i no hi havia indici de feblesa en son sistema muscular. A mesura que el gran dia s'atansava, tota la tirania que hi havia dins ell comparegué a la superfície: semblava trobar un plaer venjatiu a castigar les menors negligències. La conseqüència era que els nois més petits despenien llurs dies en la terror i el sofriment, i llurs nits en maquinar revenges. No deixaven de banda oportunitat de fer entremaliadures al mestre. Però ell els passava al davant cada vegada. La retribució que seguia a cada èxit venjatiu era tan vasta i majestuosa, que els minyons sempre es retiraven del camp greument derrotats. A la fi conspiraren tots junts i se'ls acudí un pla que prometia una victòria enlluernadora. Hi juramentaren el noi del pinta-rètols: li digueren el projecte i li demanaren son ajut. I ell tenia les seves raons per regalar-se'n, perquè el mestre estava a dispesa a casa del seu pare i havia donat al minyó amples motius d'odiar-lo. La muller del mestre faria una eixida al camp, d'aquí a pocs dies, i el pla no trobaria cap destorb. El mestre solia preparar-se per a es grans ocasions traguejant de valent, i el noi del pinta-rètols digué que quan el mestre tites, el dia abans dels exàmens, hagués arribat a l'estat escaient, ell «endegaria la cosa» mentre el senyor Dobbins dormisquegés a la seva cadira: després el despertaria en el temps oportú, per apretar a córrer cap a l'escola.

   Quan els temps hagueren arribat a llur plenitud, la interessant avinentesa es produí. A les vuit del vespre l'escola era brillantment il·luminada i agençada amb garlandes i fistons de fullatge i de flors. El mestre seia entronitzat en sa gran cadira, damunt una tarima, amb la pissarra al darrera. Semblava bastant endolcit. Tres files de bancs a cada banda i sis bancs al seu davant eren ocupats pels dignataris del poblet i els parents dels alumnes. A la seva esquerra, més enllà de les files de ciutadans, hi havia una esbarjosa tarima temporal on seien els alumnes que havien de pendre part en els exercicis del vespre: files de menuts, rentats i abillats fins a un grau intolerable de malestar; files de minyonassos desmanegats; nevades files de noies i senyoretes vestides de llinó i de mussolina, i egrègiament conscients de llurs braços nus, dels antics joiells de llurs àvies, de llurs cintetes rosades i blaves, i les flors de llur cabell. Tota la resta de la casa era plena d'alumnes que no prenien part a l'acte.

   Els exercicis començaren. Un noi molt petit s'aixecà, i va dir tot esparverat: -«Amb prou feines podríeu esperar que un nen de la meva edat parlés en públic damunt la plataforma, etc.»;- acompanyant-se amb els gestos penosament exactes i espasmòdics que una màquina podria haver usat, suposant que la màquina hagués estat una mica desballestada. Però ell se'n va sortir sense entrebancs, encara que cruelment espaordit, i rebé un bell tomb d'aplaudiments, quan féu la seva reverència manufacturada, i es retirà.

   Una noieta de cara tota vergonyosa barbotejà: -«Mary tenia una ovelleta, etc.»- Féu una cortesia que trencava el cor, rebé la seva recompensa d'aplaudiments, i s'assegué tota enrojolada i feliç.

   Tom Sawyer avançà amb confiança arrogant: anà enfilant-se per l'inestroncable i indestructible parlament. -«Deu-me la llibertat o deu-me la mort»- amb bella fúria i frenètica gesticulació, i s'interrompé a la meitat. Una tètrica basarda s'apoderà d'ell, ses cames tremolaren, i estigué a punt d'ofegar-se. Comptava, certament, amb la simpatia palesa de l'auditori, però també amb el silenci de l'auditori, que era encara pitjor que no la seva simpatia. El mestre arrufà el nas, i això completà el desastre. Tom lluità una estona, i després es retirà, enterament derrotat. Hi hagué un feble propòsit d'aplaudiment, però morí totduna.

   Seguiren un parell de masegats poemes i altres perles declamatòries. Després hi hagué exercicis de lectura i un torneig de confegiment. La magra classe de llatí recità amb honor. Arribà la flor del vespre: les composicions originals de les senyoretes. Cadascuna, per torn, avançà fins al caire de la plataforma, escurà la gorja, enlairà son manuscrit (lligat amb una cinta exquisida), i es posà a llegir, fixant-se per peces menudes en l'expressió i la puntuació. Els temes foren els mateixos ja escatits en semblants avinenteses, abans que per elles per llurs mares, llurs àvies, i segurament per tota llur ascendència de línia femenina fins a les Creuades. L'Amistat n'era un; Memòries d'altres dies, La Religió en la Història, País de somnis, Els aventatges de la cultura, Formes de Govern polític comparades i contrastades, Melangia, Amor filial, Dalers del cor, etc., etc.

   Tret preponderant d'aquestes composicions era una malenconia atesa i afalagada; n'era un altre el doll opulent i malversador de bell llenguatge; n'era un altre una tendència a encabir a les orelles paraules i frases especialment preades, fins que esdevenien gastades del tot; i una peculiaritat que les caracteritzava i les malmetia assenyaladament era l'inveterat i intolerable sermó, que remenava la cua estropellada a la fi de totes i cada una d'elles. Fos quin fos el tema, hom havia fet un esforç espremedor del cervell per recargolar-lo d'una o altra manera que un esperit moral i religiós pogués contemplar amb edificació. La palesa insinceritat d'aquests sermons no bastava per a assolir que la moda en fos bandejada de les escoles, i no basta avui en dia: potser mai no bastarà mentre el món sigui món. No hi ha escola en el nostre país on les joves damisel·les no es sentin obligades a cloure llurs composicions amb un sermó; i reparareu que el sermó de la noia més frívola i menys religiosa de l'escola és sempre el més llarg i el més implacablement piadós. Però prou d'aquesta cançó: la veritat casolana és indigesta.

   Tornem als examens. La primera composició llegida fou una que duia per títol És, doncs, això la Vida? Potser el lector podrà suportar-ne un extracte.

   «En les ordinàries vies de l'existència, amb quínes delectables emocions no mira l'ànima jovenívola cap endavant, envers l'anticipada escena d'alguna festa! La imaginació treballa dibuixant imatges rosades de gaubança. En la seva fantasia, la voluptuosa adoradora de la moda es veu entre la multitud festívola, contemplada de tots els contempladors. La seva graciosa figura, agençada amb un vestit de neu, giravolta entre els laberints de la joiosa dansa; sos ulls són els més resplendents, ses passes les més lleugeres en la gaia assemblea.»

   «Amb tals delitoses fantasies el temps llisca de pressa, i arriba l'hora benvinguda de la seva entrada en el món elisià, que li ha inspirat somnis tan fulgurants. Còm sembla màgica tota cosa en front de son esguard meravellat! Cada nova escena l'encisa més que la darrera. Però al cap d'una estona descobreix que sota aquestes belles exterioritats tot és vanitat: l'adulació que havia embadalit la seva ànima, ara grinyola asprament a la seva oïda; i amb la salut malmesa i el cor amargat, gira l'espatlla, amb la convicció que els plaers de la terra no poden satisfer els anhels de l'esperit!»

   I així successivament, i així sempre. De tant en tant hi havia una bonior de plaer durant la lectura, acompanyada de murmurades exclamacions de «Què bonic!», «Què eloqüent!», «Quína veritat!», etc.; i, després que la cosa hagué acabat amb un sermó especialment aflictiu, l'aplaudiment fou entusiasta.

   Després s'aixecà una noia prima i melangiosa, la faç de la qual tenia la interessant pal·lidesa que causen les píndoles i la indigestió, i llegí un Poema. Amb dues estrofes n'hi haurà prou:

   L'ADÉU D'UNA DONZELLA DEL MISSURI A L'ALABAMA

   «Adéu, mon Alabama! O mon amor pregon! Però per una estona et tinc d'abandonar. Tristes idees, tristes, sento en el cor niar; memòries arborades s'acoblen en mon front. Que jo per tes boscúries aní, totes florides; vora el Tallapoosa vaig córrer, llegir vaig; he oït del Talassee les ones enfurides, i el flanc del bell Coosa he vist de l'alba al raig.

   I de mon cor oprès no m'haig d'avergonyir ni de girar la cara, i els ulls, regalimant. No és pas de terra estranya que els passos meus se'n van. No és als estranys que dono avui el meu sospir. Jo vaig trobar-hi casa i l'alegror que hi lluu en eix Estat que deixo enrera, amb plor desfet. Freds han de ser mos ulls, mon cor, la meva téte, per tal com, Alabama, s'apartaran de tu!»

    N'hi havia pocs que sabessin què significava téte, però el poema va plaure, tanmateix.

   Després aparegué una senyoreta bruna, d'ulls negres i de cabell negre, que romangué muda per un moment sensacional, assumí una expressió tràgica, i començà de llegir, en to acompassat:

   UNA VISIÓ

   «Ombrívola i tempestuosa era la nit. Al volt de la peanya de Déu, en les altures, no tremolejava ni un sol estel, sinó que, les pregones detonacions del tro feixuc, constantment vibraven a l'oïda, mentre el llampec terrorífic s'abandonava a una orgia furiosa a través de les cambres ennuvolades del cel, semblant menyspreuar el poder exercit sobre ses terrors per l'il·lustre Franklin! Fins i tot els vents estrepitosos eixiren unànimement de llurs místics habitatges, i bufaren iradament per aquells entorns com per posar de relleu amb llur ajut la desolació d'aquella escena. En aquella avinentesa, tan ombrívola, tan paorosa, la meva ànima sospirava per l'auxili humà; però, en lloc d'això,

   ma volguda amiga i ma consellera, ma aconhortadora i ma dolça guia, mon goig en la pena (i en la meva joia, ma segona joia), vora meu venia.

   »Ella avançà com un d'aquests éssers resplendents pintats a les vies solelloses de l'Edèn de la imaginació per les ànimes joves i romàntiques: reina de bellesa, agençada només per la seva pròpia bellesa transcendent. Tan blana era la seva passa, que no arribava a fer cap so; i si no hagués estat pel màgic estremiment que produïa el seu benigne contacte, hauria passat desapercebuda i mai recercada, com altres belleses plenes de modèstia. Una estranya tristesa reposava en sos trets, com a llàgrimes glaçades damunt l'abillament del desembre, i ella assenyalava els elements que lluitaven, per enfora, i em comandava de contemplar els dos éssers que mostrava».

   Aquest pesombre ocupava unes deu pàgines de manuscrit, i acabava amb un sermó tan destructor de tota esperança per als no-presbiterians, que guanyà el primer premi. Aquesta composició fou judicada el més bell esforç del vespre. El batlle del poblet, en remetre el premi a l'autora, féu un discurs abrandat, en el qual digué que era de molt la cosa «més eloqüent que mai hagués sentit, i que el mateix Daniel Webster hauria pogut enorgullir-se'n».

   Cal advertir, tot passant, que el nombre de composicions a les quals la paraula bell era constantment afalagada, i l'experiència humana al·ludida en qualitat de pàgina de la vida, passava de l'usual tant per cent.

   En acabat, el mestre, endolcit gairebé fins al caire de la bondat, retirà la seva cadira, girà l'esquena a l'auditori, i començà a dibuixar un mapa d'Amèrica a la pissarra perquè hi fes exercici la classe de Geografia. Però la seva mà vacil·lant va sortir-se'n malauradament, i una sofocada rialleta brunzí en l'auditori. Ell sabia per què, i es posà a esmenar-ho. Esborrà línies i les tornà a fer; però no féu sinó tòrcer-les més que mai, i la rialleta es féu més pronunciada. Fixà tota la seva atenció en la seva tasca, aleshores, com si estigués determinat a no deixar-se abatre per l'alegria. Sentí que tots els ulls es clavaven en ell: s'imaginà que reeixia; i, amb tot, la rialleta continuà, i àdhuc creixia, palesament. I no li mancava raó. Dalt de l'aula hi havia una golfa, perforada amb un espiell damunt son cap. A través de l'espiell anà baixant un gat, lligat, al volt de les anques, amb un cordill. El gat tenia un parrac fermat damunt son cap i barres perquè no miolés. Mentre davallava a pleret, s'encorbava cap amunt i garfia el cordill, i es gronxava cap avall i garfia l'aire intangible. La rialleta anà pujant i pujant de to: el gat es trobava a sis polsades de la testa del mestre obsessionat. Tot baixant, una mica més avall, arrabassà la seva perruca amb urpes desesperades, s'hi aferrà, i fou estirat cap a la golfa, en un instant, amb el trofeu encara en son poder! I còm irradià la llum, eixint de la testa calba del mestre! Perquè el noi del pinta-rètols l'havia daurada!

   Això interrompé la reunió. Els minyons estaven venjats. Les vacances havien arribat.

   NOTA.-Les preteses composicions citades més amunt. són tretes sense alteració d'un volum titulat Prosa i poesia, per una «Dama Occidental», però són fetes exactament i precisament segons el model escola-de-noies, i, per tant, resulten molt més felices que no pas simples imitacions.